CANVI DE CICLE

Ens hem de creure les enquestes?

Els sondejos són útils com a termòmetre, no tant per predir què passarà quan votem al cap d'un o dos anys
JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

L'enquesta de GESOP publicada ahir per El Periódico confirma una tendència que, des de començaments del 2013, apunten en més o menys grau totes les enquestes polítiques publicades a Catalunya: un fort desgast de CiU, del PSC i del PP; un fort creixement d'ERC, que seria primera força, de Ciutadans i de la CUP, i un lleuger creixement d'ICV-EUIA. Amb matisos, és el mateix escenari que dibuixaven les enquestes del CEO del febrer, el juliol i l'octubre, la de La Vanguardia de l'octubre o les del mateix El Periódico del gener i el juny: un autèntic daltabaix del sistema de partits català establert des de la Transició i dels seus equilibris.

Quan totes les enquestes, al llarg de deu mesos, apunten en la mateixa direcció, tenim raons per pensar que el que ens descriuen és una tendència consistent en l'opinió pública i no una mera oscil·lació conjuntural que aviat s'esvairà.

Tanmateix, a Catalunya tenim experiències recents de grans errors en la predicció dels resultats que ens obliguen, per força, a ser prudents. Recordem què va passar el 25-N, quan la majoria de sondejos donava una àmplia victòria a CiU i alguns majoria absoluta, i la federació va passar dels 62 escons als 50. Però cal no confondre la prudència amb creure'ns les enquestes només quan diuen el que volem sentir o confirmen els nostres prejudicis.

Per mesurar adequadament el grau de prudència que cal aplicar a la lectura de les enquestes és útil plantejar-nos les causes dels errors de predicció que cometen, perquè d'aquesta manera podem fer hipòtesis sobre en quina direcció estan actuant aquestes fonts d'error en cada context. Per què fallen, doncs, les enquestes? Hi ha moltes raons, però les podem resumir en quatre.

No es pregunta a la gent que toca

Una enquesta, idealment, hauria de preguntar a una mostra aleatòria de la població amb dret a vot, és a dir: a un grup de gent triat a l'atzar en què tothom té la mateixa probabilitat de ser seleccionat. Sembla una regla senzilla, però aplicar-la estrictament comporta moltes dificultats pràctiques. Les enquestes telefòniques, per exemple, no cobreixen la població que no té telèfon fix, les llistes de telèfons no són exhaustives i tampoc no ens permeten saber amb precisió qui viu a cada domicili. D'altra banda, hi ha perfils de gent que són més fàcils de localitzar que d'altres. Per això les empreses fan servir quotes i altres procediments que, tot i que miren d'imitar una mostra aleatòria, no sempre s'hi acosten prou.

Preguntem, però la gent no respon

Per tenir una mostra representativa de la població, no només cal localitzar-la, sinó que a més hem d'aconseguir que ens responguin a l'enquesta i, encara més difícil, que responguin a la pregunta de qui votarien si hi hagués eleccions. Al nostre país molta gent no respon a les enquestes, i entre els que responen n'hi ha molts que no volen revelar el seu vot. Sovint els tractem com a indecisos , però no sabem si ho són de veritat o només ho fan veure. En tot cas, el problema és que sovint són uns perfils determinats els que refusen respondre, i això distorsiona la fotografia de l'enquesta.

La gent no sap què votarà i pot canviar d'opinió

Alguns dels que tractem com a indecisos són, de fet, indecisos de veritat: no saben què votarien, bé perquè dubten, bé perquè no s'ho han plantejat seriosament. D'altres potser ens responen, però entre el moment de l'enquesta i el de les eleccions poden passar moltes coses que els facin canviar d'opinió.

No es fa la pregunta a prou gent

Finalment, hi ha una qüestió menys important, tot i que se li sol prestar massa atenció: la mida de la mostra. Preguntar a molta gent aporta més precisió en les prediccions, i això pot ser molt important per afinar el repartiment d'escons, sobretot en circumscripcions en què se'n reparteixen pocs. Una mostra més gran sempre és millor que una de més petita, però la mida, en aquest camp, tampoc no és el més important: ho és molt més la qualitat de la mostra.

Així doncs, què ens hem de creure? Les enquestes fetes lluny de les eleccions són útils com a termòmetres de l'opinió pública, no tant com a mètodes per predir què passarà al cap d'un o dos anys, quan, efectivament, votem. D'altra banda, hem de tenir en compte quins elements del context polític poden afavorir l'ocultació del vot de determinats grups i no d'altres. Amb les enquestes, doncs, tenim un retrat de l'opinió pública imperfecte, però que en tot cas és molt millor que el que sovint ens ofereixen alguns comentaristes, basat en la generalització a partir de casos anecdòtics.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF