CRÒNICA
Misc 12/11/2017

Les gavines són del PP

A la manifestació s’hi barreja fermesa i indignació

i
Xavier Cervantes
3 min
Aquest cop la manifestació no era festiva. No podia ser-ho. Havia de ser d’indignació.

BarcelonaSom a la cruïlla dels carrers Marina i Buenaventura Muñoz a quarts de cinc de la tarda. La columna del CDR del Gòtic Raval s’incorpora a la manifestació després de dubtar sobre quin era el millor carrer per fer-ho. “Haurem de muntar una assemblea”, havia suggerit una dona sense perdre el somriure. Si no hi ha humor, no és la nostra revolució. Però una manifestació per demanar la llibertat dels presos no és festiva, no pot ser-ho.

Tot és ple i plana una barreja de fermesa i indignació que cal canalitzar d’alguna manera. La fermesa amara els que canten “Els carrers seran sempre nostres”. Ningú podrà fer desaparèixer totes aquestes persones, per molt número de la bèstia, el 155, que brandin els que des del Senat van aplaudir la repressió. Aquesta crida, cada vegada més perfeccionada rítmicament, també havia ressonat hores abans durant la manifestació antifeixista. “Els carrers seran sempre antifes ”, deien les persones que baixaven per la Via Laietana en la manifestació que demanava l’absolució de les sis persones per a qui la Fiscalia de Delictes d’Odi i Discriminació demana 17anys de presó pels incidents del 12 d’octubre del 2013, atenent a una denúncia d’un grup d’ultres d’extrema dreta, la ideologia dels que llueixen esvàstiques amb impunitat.

A la tarda, costa convertir la indignació en cant, perquè la mobilització independentista ha treballat amb més intensitat el camp de l’esperança que el de la confrontació directa, si més no fins a l’1 d’octubre. Però hi ha ganes de fer-la brollar. Només cal trobar el desllorigador. Fa uns dies, en una de les manifestacions convocades per Societat Civil Catalana, algunes persones que passaven per la Via Laietana assenyalaven els balcons on penjaven estelades i senyeres mentre feien botifarres i cridaven “ Esa bandera no nos representa ” amb odi i sense cap mena de musicalitat. Aquí, a la cruïlla dels carrers Marina i Buenaventura Muñoz, hi ha una bandera espanyola en un balcó, però ningú la converteix en objectiu verbal. Preval la indiferència, segurament induïda per la consigna escampada fa temps de no provocar.

Així i tot, la indignació necessita una vàlvula d’escapament, que arriba de la manera més imprevista. Entre les harmonies emprenyadores que llancen dos helicòpters, s’escola una munió de gavines que fugen de ves a saber què. “Mira, són els del PP”, diu un home, que tot seguit les escridassa. La gent del voltant s’hi suma. La indignació respira, i als crits contra les gavines s’hi afegeixen insults contra els helicòpters. Després el clam és “Llibertat, llibertat!” Som aquí perquè hi ha deu persones empresonades a 600 quilòmetres de casa. “No hi ha presons per a tanta dignitat”, criden algunes pancartes. Va d’això, aquesta manifestació.

El sentit d’‘El cant dels ocells’

Totes les ridiculitzacions que s’han fet de les mobilitzacions independentistes són això, ridícules, i sovint expressades amb un to burleta i de suposada superioritat immoral. I, sobretot, deshonestes. Aquí no hi ha ni abduïts ni ensarronats. Aquí hi ha milers de persones que intenten mantenir la fermesa i que reivindiquen la possibilitat de la independència. Per això ha sigut tan important que en l’acte central de la manifestació sonés El cant dels ocells, per fi utilitzat com cal. Que una cançó de Nadal acabés arraconada en el context funerari dels minuts de silenci tenia poc sentit. Calia recuperar El cant dels ocells amb el significat que Pau Casals li va atorgar a la seu de les Nacions Unides el 1971, reivindicant Catalunya com a subjecte polític.

stats