El foc amic d’Urbano descol·loca la Zarzuela

BarcelonaLes 873 pàgines de La gran desmemoria. Lo que Suárez olvidó y el Rey prefiere no recordar han provocat en l’última setmana un terratrèmol polític a Madrid. I amb raó. La periodista Pilar Urbano (València, 1940) aboca en el seu últim llibre tota mena de revelacions que deixen molt malparada la imatge del rei Joan Carles.

Lluny d’emergir com la figura clau que va desactivar el cop d’estat del 23-F, el monarca apareix com l’inductor de la caiguda d’Adolfo Suárez -això no és nou- i el padrí de l’operació Armada, un cop de timó poc homologable amb la legalitat constitucional, per instaurar un govern de concentració presidit per un militar. I Alfonso Armada, un general de confiança del rei, tenia tots els números per convertir-se en l’home cridat a agafar el relleu de Suárez.

El llibre, presentat dijous, apareix tan sols dues setmanes després de la mort del primer president de la nova etapa democràtica. I l’enaltiment gairebé unànime que s’ha endut Suárez a la tomba -sovint per boca de molts que durant la Transició conspiraven contra ell-, sumat al relat oficial d’una relació sempre idíl·lica amb el rei, agreuja l’efecte de les confidències de llibre.

Sis trobades d’alt voltatge

Urbano reconstrueix sis trobades d’alt voltatge entre el rei i Suárez entre el 4 de gener i el 24 de febrer del 1981. La seva tesi és que, a principis d’any, el monarca ja s’havia deixat convèncer per Armada que l’única manera de redreçar el país -assetjat per una crisi econòmica galopant, els atemptats d’ETA i una forta tensió política- era prescindir de Suárez i desactivar el soroll de sabres a les casernes imposant un govern de salvació nacional amb presència del gruix de forces polítiques, inclòs Felipe González -que apuntava a vicepresident- i encapçalat per un militar independent. El servei secret maniobrava amb Armada per persuadir polítics, empresaris i periodistes. En l’operació grinyolava un petit detall: Suárez era el president perquè el 1979 l’havien votat 6,2 milions de ciutadans i les fórmules que se sospesaven -inspirades en com el general De Gaulle es va fer càrrec del govern francès el 1958- no encaixaven a la Constitució.

El 22 de gener, gairebé un mes abans que Tejero entrés pistola en mà a l’hemicicle del Congrés, Suárez va mantenir a la Zarzuela una de les converses més tenses amb el rei. Segons el relat d’Urbano, Joan Carles li va etzibar: “Tu hi ets perquè t’hi ha posat el poble amb no sé quants milions de vots. Jo hi sóc perquè m’hi ha posat la història”. I va afegir: “Un dels dos sobra. I, com comprendràs, jo no abdicaré”. La discussió va pujar de to fins al punt d’esverar el pastor alemany del rei, Larky, que es va abraonar contra Suárez.

Urbano conclou que el rei no va maquinar el cop del 23-F, però sí que el va alimentar, atiant la campanya per apartar Suárez del poder. Es basa en les múltiples converses amb testimonis com l’excap de la Casa del Rei i amic personal Sabino Fernández Campo o confidents de l’expresident del govern espanyol.

El punt feble del llibre, però, és que per afegir un to més cinematogràfic al relat es recreen els diàlegs entre els protagonistes en les seves converses privades, una tècnica periodística discutible si l’autor no hi era present per prendre’n notes o no ha tingut accés a transcripcions.

Aquest és el taló d’Aquil·les que ha intentat castigar la casa reial, que dijous titllava de “pura ficció impossible de creure” el llibre d’Urbano, que és biògrafa de la reina Sofia. Se n’han desmarcat també exministres d’UCD, fonts d’Urbano, i el socialista Alfonso Guerra, que va tenir un paper clau aquells anys. El llibre va ser criticat divendres per Juan Luis Cebrián, director-fundador d’ El País, en l’article Gat per llebre, i ahir La Vanguardia feia un editorial titulat El rei contra el 23-F.