El dia que Macià es va posar al capdavant del separatisme català

Fa un segle l’exmilitar va demanar la independència de Catalunya des del balcó del Palau de la Diputació
JOAN ESCULIES
JOAN ESCULIES

Una setmana després de la signatura -l’11 de novembre del 1918- de l’armistici de la Primera Guerra Mundial, a Catalunya es vivia la victòria dels aliats amb entusiasme foll. Ho experimentava el republicanisme i també l’incipient separatisme, que anhelava un estat propi per federar-lo o confederar-lo amb la resta d’Espanya o, fins i tot, amb Portugal. El president nord-americà Woodrow Wilson havia donat fonament, sense pretendre-ho, a les demandes dels qui s’hi enquadraven: joves pixatinters i saltataulells sortits del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria i de la vetusta Unió Catalanista, presidida pel doctor Joan Solé i Pla -ànima de la campanya propagandística dels voluntaris catalans a la Gran Guerra.

Per resoldre els plets polítics, el 1918 Wilson havia introduït el vague concepte de les fronteres culturals i lingüístiques a l’inici del seu discurs dels Catorze Punts, un pla de pau durador per a Europa. El mandatari no parlava específicament d’“autodeterminació”, però els moviments nacionalistes d’arreu s’hi van aferrar com a un ferro roent. El català no va ser l’excepció. Aquesta premissa va permetre deixar d’argumentar, com havia fet Àngel Guimerà, que els “separadors” eren els governs espanyols perquè no encabien la idiosincràsia catalana en el marc estatal, per assumir que sí, que un grup de catalans es reconeixien com a separatistes emparats per un “dret natural”, el d’autodeterminar-se. Així es va concretar el separatisme com a opció política, tot i que molt minoritària, com torna a remarcar a Breve historia del separatismo catalán (Ediciones B) Enric Ucelay-Da Cal.

Per evitar que republicans i separatistes aprofitessin l’eufòria del moment, la Lliga Regionalista va treure’s de la màniga un ambigu plebiscit sobre l’autonomia de Catalunya a través d’una consulta als ajuntaments. No en va, els de Cambó van ser la màquina política més ben greixada de l’Espanya del primer terç de segle XX, com mostra Andreu Navarra a La escritura y el poder (Tusquets), contundent nova biografia d’un dels seus publicistes més destacats, Eugeni d’Ors.

I de sobte, Macià

El dissabte 16 de novembre, al Palau de la Diputació (després de la Generalitat), la Lliga va escenificar el lliurament del resultat -favorabilíssim, esclar- al president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch. Va ser el tret de sortida per a un Estatut d’Autonomia que no arribaria a bon port. Aleshores, en un episodi ben poc conegut, aparegué Francesc Macià en automòbil pel carrer Ferran seguit de joves que enarboraven banderes catalanes i clamaven per una “Catalunya independent”. El diputat a Corts arribava tard, de manera calculada, perquè considerava que el joc lligaire no portaria enlloc. A la porta de Palau els joves se’l van carregar a les espatlles fins al Saló de Sant Jordi.

Macià va interrompre els parlaments i, tal com havia fet el 5 de novembre al Congrés, va expressar: “L’autonomia que es concedeixi a Catalunya no ha de ser un simple trasllat de delegacions ni una fórmula més o menys descentralitzadora, sinó la llibertat íntegra. Catalunya reclama la seva independència”. Era tot el que havia previst: protestar i fer-se veure.

Quan va voler retirar-se, però, els joves el van empènyer al balcó. Macià va dirigir unes paraules a la gernació, aplegada sota la pluja. “El poble de Catalunya vol la seva llibertat completa”, va cridar. L’arenga va ser aclamada per uns i xiulada per altres. Acabada la teatralització, va tornar a l’Hotel Continental, a la Rambla, on s’allotjava en les seves estades a Barcelona.

L’endemà diumenge, l’exmilitar, juntament amb amics íntims com Solé i Pla, va presentar a la seu del CADCI, a la rambla de Santa Mònica, el Partit Nacionalista Obrer en fase de constitució. A les baranes de l’auditori hi havia cartells premonitoris: “Visca el futur president de la República Catalana!” o “No volem anar de bracet de ningú. Visca Catalunya Lliure”, en al·lusió a l’irlandès Sinn Féin (Nosaltres Sols).

També una bandera estelada. Es va improvisar i traslladar a la mesa presidencial. Així va ser com va quedar lligada a Macià i es va convertir en el símbol polític del nou corrent. Acabat el míting es va formar una manifestació a la Rambla. La Guàrdia Civil va intervenir per carregar a l’altura del monument a Pitarra. Macià va rebre un cop de sabre.

El PNO no es va concretar, i no se’n sap el motiu. Un mes després, amb tot, el diputat va presentar un nou partit, la Federació Nacionalista Democràtica, que aviat va tenir uns resultats electorals pèssims. El separatisme polític, però, ja estava enquadrat. Quan el 14 d’abril del 1931 Macià va tornar a sortir al balcó del Palau de la Diputació no va patir de pànic escènic. Tenia l’experiència, molt útil, de tretze anys abans. En aquella ocasió, a més, ho va fer sense xiulets, ni Cambó a l’esquena.

EDICIÓ PAPER 15/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF