OBSERVATORI

L’examen més difícil

Un mai no està preparat perquè soni el telèfon. I dimecres, sonà. Jaume Ribas, president de la Confederació d’Assossiacions de Pares d’Alumnes (COAPA) i incansable lluitador en defensa de les famílies i l’educació, rebé una cridada que no esperava. L’interlocutor li digué que era la persona idònia per fer de director general d’Innovació i Comunitat Educativa, i assumir tot el que això comporta.

No s’ho podia creure i assegurà que ell no és la persona. “No estic preparat”, afirmà. Mai no s’està preparat per ser director general. Però l’interlocutor va saber dir les paraules adequades, sempre molt importants. I li va recordar tots els seus anhels: d’un millor estat dels centres, de construir un espai de diàleg entre la comunitat educativa i l’administració. No s’hi podia negar, i no ho va fer. Com tampoc no ho féu Antoni Morante, president de l’Associació de Directors de Secundària. Ell coneix les deficiències dels centres. Ara serà el nou director general de Planificació, Ordenació i Centres.

L’educació fou la protagonista inevitable i indiscutible de la legislatura passada i ara ha entrat amb força al nou Govern. Bastava veure divendres, durant l’acte de presa de possessió dels consellers; no hi va faltar ningú. La presidenta de l’Associació de Directors de Primària, Joana Maria Mas, i el seu predecessor, Jordi Escudero; Pere Carrió, de l’Associació d’Inspectors; Biel Caldentey i Maria Antònia Font, de l’STEI... El dia abans, al mateix lloc, els portaveus de l’Assemblea de Docents i els dirigents del nou sindicat Alternativa també entraren al pati del Consolat. Parlaren amb qui l’endemà seria proclamat nou conseller, Martí X. March. Fins ara, i durant els darrers quatre anys, tota aquesta gent havia anat allà mateix, incomptables vegades, però a manifestar-se. Dijous i divendres hi anaven per tocar amb les mans que aquells que no els han volgut ni dirigir la paraula ja no hi són.

Canalitzar la inèrcia de quatre anys de lluita, fruit de l’esforç gegantí per tombar un Govern anti escola pública, de qualitat i en català -ni més ni menys- no serà fàcil. Però ara haurà de desaccelerar. Que un Govern decebi fins i tot abans de prendre possessió és senyal d’unes expectatives tan altes com impossibles de complir.

Parlant s’entenen. I això mateix és el que s’ha reclamat durant anys de negació absoluta. És necessari que el nou conseller convoqui els representants de la comunitat educativa perquè, en un espai institucional, es reprengui oficialment el diàleg. Cal, també, que s’enterri la destral de guerra per començar nets i de manera constructiva a fer feina per millorar. En sobren els motius.

És evident que la LOMQE és un despropòsit. Emperò també ho és que és una Llei Orgànica i que l’única sortida a la seva aplicació en aquests moments seria la insubmissió. March ja anuncià divendres que aquest no serà el seu camí. La via d’un decret llei per deixar sense efecte els decrets i ordres aprovats per Riera el mes de maig per aplicar la LOMQE a Secundària és una opció factible? No seria utilitzar la mateixa fórmula que féu servir Bauzá adesiara per legislar d’esquena al Parlament? No seria millor iniciar un procés de revisió dels currículums en què la tramitació pugui complir amb la participació que fins ara s’ha negat al sector? Les dues parts discrepen. Els assessors legals de l’Assemblea atien el foc. El conseller estrenat hi insisteix: la LOMQE es mitigarà, no hi haurà docents que perdin la feina, s’iniciarà un procés de diàleg i es farà front comú amb les altres comunitats autònomes que s’hi oposen.

No pot ser que tot canviï perquè no canviï res, diuen uns i altres. Tots dos tenen els seus motius per dir-ho. No pot ser que tot hagi canviat i que no canviï l’actitud de confrontació, pensam els que hem seguit el conflicte en majúscules. Des d’aquí continuarem vigilant que l’educació sigui una prioritat. Ho farem perquè hi creim, emperò també perquè en Tomeu Picornell no ens perdonaria que no ho féssim.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF