El procés sobiranista pot acabar de cinc maneres: amb un trencament no pactat, amb una separació negociada, amb un nou encaix de Catalunya a Espanya, amb la repressió de l’Estat o amb una marxa enrere catalana. De totes, la que preferiria l’Estat és l’última. I gairebé podríem dir que ho ha fiat tot a aquesta opció. Van preparant els mecanismes repressius, però el risc que tinguin un efecte bumerang contra l’Estat és elevat. Per això esperen, encara, que des de Catalunya no es tibi tant la corda i tot quedi en foc d’encenalls. De fet, a Madrid s’havien autoconvençut que tot plegat era un suflé a punt de desinflar-se. Però després de l’èxit de la Diada, no sembla el cas. L’esperança que els queda ara és la divisió del bloc de la consulta. És un bloc molt heterogeni, amb ànimes i cultures polítiques molt diferents, i és lògic que les alternatives tàctiques d’actors tan diferents divergeixin en algun punt. La clau és si aquesta diversitat podrà conviure amb la mínima unitat necessària per mantenir l’aposta del 9-N.
