Joan Ridao: “Si Catalunya persisteix, la UE intervindrà per forçar una negociació”

BarcelonaQuan Joan Ridao (Rubí, 1967) va fer un pas per apartar-se de la primera línia política, a finals del 2011, l’eix del debat nacional encara girava al voltant del pacte fiscal. Tres anys més tard, l’ex secretari general i exportaveu d’ERC al Congrés i al Parlament -i ara membre del Consell de Garanties Estatutàries-, reflexiona en el seu nou llibre, El derecho a decidir. Una salida para Cataluña i España (RBA), sobre l’evolució del catalanisme polític cap al sobiranisme.

Més d’1,8 milions de catalans van votar sí-sí el 9-N. ¿Hi ha prou gruix per culminar el procés?

Avui els partits partidaris de la independència assolirien la majoria absoluta, no una majoria molt qualificada però sí una majoria, que seria desitjable que s’eixamplés.

El sobiranisme no ha tocat sostre?

El que cohesiona avui en dia són els beneficis, no els sacrificis. El repte és fer entendre que la independència seria beneficiosa per al benestar i poder guanyar així complicitats entre la gent que no prioritza el factor identitari, cultural o lingüístic.

Artur Mas proposa una candidatura àmplia per afrontar unes plebiscitàries. ERC preferia llistes separades per no esborrar els matisos ideològics. Què sumaria més?

Són legítimes totes dues opcions. La candidatura unitària té l’avantatge de projectar a l’exterior una imatge potent. Però tampoc s’entén que es renunciï a maximitzar el vot sobiranista amb diverses llistes. El sistema polític català és pluralista i presenta un nivell de fragmentació partidista insòlit en altres llocs, gràcies als dos eixos: el social i el nacional. No obstant, ara és l’hora de la política i la imaginació. Hi ha fórmules híbrides: llistes de notables transversals, candidatures paraigua...

¿Però perquè el món entengui que es tracta d’un plebiscit en forma d’eleccions és imprescindible que una sola candidatura independentista assoleixi la majoria absoluta?

El que és necessari és que s’expressi una majoria social a les urnes que es traslladi al Parlament de la manera més àmplia possible. Com més qualificada sigui la majoria, més legítima serà vista la causa a l’exterior.

En cas que l’independentisme se’n surti a les urnes, quins passos caldrà seguir cap a l’estat propi?

No sempre hi ha negociació amb l’estat matriu. En el cas de Kosovo, la Cort Internacional de Justícia va admetre la legitimitat de la declaració d’independència perquè emanava d’un Parlament i Sèrbia bloquejava la negociació. L’important és que hi hagi un nombre de països disposats a reconèixer el nou estat. Si es produeix una situació de bloqueig, l’ingredient fonamental és el reconeixement de tercers estats.

A la Unió Europea el procés català no desperta gaire entusiasme.

Ara fa el que li toca fer: inhibir-se i dir que és una qüestió interna espanyola. Però sempre acaba resolent pragmàticament els conflictes a l’interior dels seus membres.

¿Una Catalunya independent trobaria prou suports exteriors?

Estic convençut que, si persisteix aquest empat infinit amb l’estat espanyol però hi ha una determinació molt clara de Catalunya de tirar endavant, la Unió Europea intervindrà, no es podrà inhibir, forçarà una negociació. Els Tractats de la Unió defensen la integritat dels estats, però un dels valors que l’inspiren és el principi democràtic. Si aquest problema s’enquista i pot afectar altres estats de l’eurozona, Brussel·les no es podrà inhibir.