Del carrer a les xarxes socials?
PalmaDels històrics líders sindicals, se’n deixaren veure uns quants encara ahir a la manifestació de Palma, com Manolo Cámara; en canvi ni Lorenzo Bravo ni el seu substitut Manuel Pelarda desfilaren l’1 de maig. La manifestació ja fa anys que no estira el que pertocaria, si es té en compte que la situació de bona part dels treballadors, després de diverses reformes laborals i d’un model de contractació que clarament promou la precarietat, és pitjor que abans de la crisi. “Així no sortim de la crisi”, digueren ahir els sindicats, i “així no sortim de casa”, va respondre bona part de la classe treballadora. Una expressió, la de classe, que té a veure amb una consciència més que inexistent en les generacions actuals. Per molt que el bon temps pugui justificar en part l’absència de milers de persones ahir, la qüestió és més profunda. Alguns joves asseguts als bars i restaurants del carrer de la Unió es miraven amb distància i indiferència la manifestació. En això de la reivindicació de feina i en condicions, de ben segur que bona part d’ells s’hi juga molt més que alguns dels veterans que sí que aguantaven un cartell. Però pertànyer a la classe treballadora sembla cosa del passat. Potser aquesta és una victòria important del neoliberalisme. Un professor meu em va dir fa molts anys que érem classe treballadora “tots aquells que no triam l’hora a què entram a fer feina”.
Tampoc a Eivissa i a Maó, amb dos centenars de manifestants, es pot dir que la cosa fos un èxit, pel que fa als nombres.
Qui sí que varen voler participar un any més varen ser alguns grups polítics, com el PSIB -que, a més, ho va combinar amb paelles populars a diferents indrets de Balears-, MÉS, i Guanyem. La discrecció dels dos primers va ser també com sempre, al final del grup, mentre que els membres de la formació liderada per Manuel Carmona no dubtaren a situar-se just darrere la pancarta que obria la manifestació, per incomoditat de més d’un sindicalista, als quals no va passar per alt l’intent del partit d’esquerres de sortir a les fotos de premsa. Ho aconseguí.
En tot cas, no és fàcil mobilitzar les masses un dia assoleiat per a una manifestació que té lloc cada any. No és una demostració contra res en concret. No hi ha una platja per salvar ni unes polítiques educatives contra les quals protestar.
Segurament el sindicalisme ha de canviar coses, com per exemple tenir un secretari general, Cándido Méndez, que du 21 anys al càrrec. Però també els treballadors hauran de pensar com trobar noves fórmules per defensar els seus drets, encara que sigui sense sortir al carrer. Potser la generació de les xarxes socials ho farà via facebook.
