Beatriz Corredor: “No té sentit continuar dient que l’habitatge és un dret prestacional”

PalmaBeatriz Corredor va ser ministra d’Habitatge entre el 2008 i el 2010 i ara és secretària federal d’Ordenació Territorial i Polítiques Públiques del PSOE. Ahir va visitar Palma per participar en unes jornades on analitzar polítiques d’habitatge.

La vostra etapa de ministra està marcada pels desnonaments. Com la valorau?

Va ser una etapa complicada perquè es varen haver de fer ajustaments pressupostaris durs per la crisi i per les exigències de la UE. L’any 2009 vàrem aconseguir el major pressupost per a polítiques d’habitatge, gairebé 1.600 milions d’euros (el 2017 han estat 453) i vàrem optimitzar els recursos centrant-los en polítiques destinades a la rehabilitació i al lloguer. S’havia potenciat la creació de nous barris i no es prestava atenció als centres de les ciutats. També s’havia prioritzat la compra al lloguer i hi havia una desproporció entre el mercat lliure i el protegit, que era molt petit. Vàrem intentar aprofitar la crisi per fer política d’habitatge en allò que és més efectiu socialment: rehabilitació i lloguer.

També es varen agilitar els desnonaments...

El que va passar va ser com a conseqüència de la pujada de preus, l’escalada de l’atur... Molta gent no va poder pagar les hipoteques que havia contractat i es varen fer mesures per pal·liar la situació amb ajudes. Pel que fa al lloguer, on es feien la majoria dels desnonaments, vàrem intentar equilibrar els drets de propietari i inquilí. Amb la reforma processal s’intentava que els inquilins de bona fe no pagassin les conseqüències d’algunes situacions que s’havien donat amb persones que no pagaven i enllaçaven contractes. És cert que els desnonaments són una situació inadmissible i la solució és que aquestes persones tinguin un lloc on anar si han de ser desallotjades. Aquest lloc no pot ser la seva xarxa familiar, hem d’ajudar els ajuntaments a tenir una xarxa pública d’habitatges disponibles per a les persones que els necessitin i també donar a les famílies la possibilitat d’accedir a un finançament més raonable, han de poder renegociar. Les mesures que s’han pres han arribat a la gent molt vulnerable, però no al gruix de la gent.

El Govern vol obligar els bancs a cedir els seus pisos buits. És una bona solució?

Les solucions han de ser diverses. La realitat és que els habitatges que els bancs han posat a disposició del fons social de l’habitatge no són òptims perquè hi visquin famílies. Hi ha hagut comunitats que han intentat legislar sobre aquest tema, però el govern del PP les ha recorregude totes al Tribunal Constitucional perquè diu que envaeixen competències estatals, però no pot no deixar legislar i tampoc legislar ell... Podria fer una legislació bàsica i paraigua que incorpori l’habitatge com a dret subjectiu i que les comunitats l’adaptassin. En el cas dels grans tenidors, és inadmisible que hi hagi habitatges buits i que s’hi especuli quan hi ha persones que els necessiten, però des del punt de vista de la gestió és complicat decidir quan un habitatge és buit, per exemple.

Quin marge d’actuació tenen ara les comunitats autònomes?

L’experiència no és gaire optimista. De la llei valenciana s’han recorregut la majoria dels articles. Es resta molta capacitat de maniobrar a les comunitats. La possibilitat que el dret a l’habitatge es reguli com un dret vital no és tan exòtic i a altres països es fa, és imparable. No té sentit que continuem dient que el dret a l’habitatge és un dret prestacional i que dona dret a una possible ajuda que l’Estat pot modular. Hi ha d’haver un mínim vital. Les comunitats intenten incentivar qui té habitatge disponible perquè el destini a parc social, però la situació és desesperant perquè el govern del PP atura totes les iniciatives decaràcter social i està deixant els ciutadans més afectats per la crisi en una situació kafkiana.

Existeix un problema afegit: el lloguer turístic. S’ha de regular amb l’habitatge, modificar la LAU...?

S’ha d’atallar el problema de la falta de capacitat econòmica dels joves, que tenen feines precàries i sous molt baixos, amb la recuperació de la renda bàsica d’emancipació perquè puguin pagar el lloguer. També s’ha de modificar la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) perquè es va baixar de cinc a tres anys el termini mínim dels contractes i això fa que l’opció del lloguer sigui una aventura d’incertesa. La LAU ha de recuperar també que la pujada de la renda es referenciï a la pujada de l’IPC, afavorir la transparència dels contractes... També hauria de definir quan un habitatge d’ús residencial passa a ser turístic i prendre mesures que facilitin la convivència: hi ha problemes de tancaments de negocis que es comercialitzen com a pisos que mai havien estat habitatges. Això fa que es deshumanitzin els barris i s’acabi expulsant la gent.

Berlín té una llei que limita el preu del lloguer. És bona opció?

S’ha d’estudiar ciutat per ciutat. A Barcelona, per exemple, es mira el preu estàndard de cada barri i se cerquen incentius perquè la renda es mantingui. S’ha de col·laborar amb les plataformes perquè ajudin les administracions a distingir entre qui lloga un habitatge per subsistir i qui utilitza la plataforma per obtenir major rendiment d’un parc d’habitatge professional.

El Govern té un pla que construirà 500 habitatges en tres anys. Té sentit ocupar més sòl o s’hauria de mobilitzar superfície construïda?

Tot ha de ser sostenible. El que passa és que les ciutats ha nde créixer en la mesura que és necessari per acollir nous habitants. Els nous habitatges són necessaris quan hi ha una demanda que no està coberta i, en el cas de l’habitatge social, no ho està. És necessari que hi hagi parcs públics i que es destini a habitatge social per sempre, que no siguin habitatges que després s’alienin i l’Administració perdi la capacitat decisòria o la propietat del sòl. Hi ha noves fórmules, com la cessió d’ús o el dret a superfície... Construir habitatges en lloguer és financerament més complicat, però si volem un parc públique s’ha de construir en habitatges en lloguer.