Antonio Rodiles (l’Havana, 1971) és una de les cares del relleu generacional entre els opositors cubans dins de l’illa. Va fundar Estado de SATS, una plataforma de debat que batalla per construir una democràcia en aquest país. L’últim fruit del seu treball és el documental Gusano, que mostra els escraches als quals són sotmesos els anticastristes.
¿L’aperturisme de l’actual president cubà, Raúl Castro, es deixa notar?
Són unes maniobres necessàries que fa el règim per sobreviure. L’elit que controla el poder està en temps de descompte i mira d’adaptar-se a l’escena internacional com pot. Veu que no pot mantenir un immobilisme total i camina cap a un capitalisme autoritari.
Quin paper té l’oposició dins de l’illa?
Treballem en un escenari molt difícil. A diferència d’altres països on si convoques una manifestació et reprimeixen al carrer, a Cuba ja no ens deixen sortir de casa, ens organitzen escraches davant del nostre domicili. L’articulació de l’oposició és pobra, ja que no podem tenir partits com en qualsevol altre país. Tot i això, i que queda molt per fer, l’oposició ha crescut molt.
¿Segueix amb atenció el que passa a Veneçuela?
El que passa a Veneçuela està totalment lligat al que passa a Cuba. Per on surti Veneçuela sortirà Cuba, i a l’inrevés. La influència cubana en Veneçuela és total, la de Fidel Castro en Hugo Chávez era tremenda i ara veig a Veneçuela el mateix patró que es va aplicar a Cuba per acabar amb les institucions democràtiques.
¿Aquesta és la via que està seguint Maduro?
És evident. Aquests col·lectius que juguen un paper tan important en la repressió a Veneçuela són una rèplica de les Brigades de Resposta Ràpida que vam tenir a Cuba o dels Batallons de la Dignitat del Panamà de Manuel Antonio Noriega. L’objectiu és que el ciutadà senti terror d’enfrontar-se a un sistema totpoderós i omnipotent. La combinació de terror i indefensió és la fórmula perfecta per establir-se en el poder i simplement controlar-ho tot.
L’economia cubana depèn totalment de Veneçuela i una crisi més important en aquest país pot tenir conseqüències en l’altre...
El règim cubà ho sap millor que ningú i la preocupació deu ser total. És important que els demòcrates cubans i veneçolans unim forces per denunciar i frenar aquests dos règims que s’han aliat no només per sostenir-se sinó també per expandir una onada de populisme i autoritarisme a la regió.
¿Veu la possibilitat d’una transició a Cuba? Per on aniria?
A Cuba ja estem en una transició. Això no és que avui anem a dormir sense i l’endemà ens llevem i ja està. És un procés que va passant en l’àmbit de la societat civil, que a vegades es manifesta i es veu més. El que ningú sap és quin rumb prendrà el país, si cap al capitalisme autoritari o cap a una democràcia. No hi ha res escrit. El moment és clau i cal impulsar amb tota la força que hi hagi una transició democràtica a Cuba.
La imagina d’alguna manera?
No veig un col·lapse del sistema. Crec que seria molt millor que el mateix règim s’adonés que està acabat, que el seu temps ha passat i que han d’abandonar el poder. La pressió va ser efectiva a Xile amb Pinochet o a Sud-àfrica. En la pràctica pot passar i hem d’apostar per una transició pacífica.
Les relacions entre Cuba i els EUA no milloren i l’últim episodi és una xarxa social impulsada des de Washington dins de l’illa.
S’ha generat un debat interessant. Cuba és una dictadura que viola sistemàticament els drets humans, controla totalment la societat, és abusiva i repressiva i no hi ha motiu per tractar-la com una democràcia. Crec que els estats democràtics han de donar suport a la democràcia a Cuba, a una transició pacífica.
¿Però això es fa imposant des de fora una xarxa social?
No crida l’atenció el fet que Cuba exporta l’aparell repressiu i destructiu a Veneçuela i sí, en canvi, que una xarxa social permeti que els cubans ens comuniquem de la manera que el règim no permet. El que hem de qüestionar és això, per què el règim cubà no permet que tinguem accés a internet, a preus raonables.
