El policia navajo

Travessar Arizona en cotxe és una classe bàsica de geometria. “Avui aprendrem què és una recta”, diria el professor. I ja està. No hi ha res més. Carreteres rectes, rectíssimes, enmig d’un paisatge completament pla i desèrtic. Després de l’alegria de Monument Valley, amb les seves capricioses formacions rocoses que apareixen a totes les pel·lícules de l’Oest, s’estén una planúria que ni John Wayne voldria travessar. Matolls, algun arbre solitari i les reserves on els indis tenen els seus poblats, els seus llocs sagrats, les seves lleis... i la seva pròpia policia. Jo he conegut un policia navajo i no l’oblidaré mai.

Al volant del cotxe automàtic que has llogat només tens un somni: que vingui un revolt. Les rectes són fàcils però molt avorrides. I més si has d’anar a 50 milles per hora, que és el mateix que anar a 80 quilòmetres per hora. Els quilòmetres es fan eterns i com que no veus ningú a la carretera, ningú al voltant, cap evidència humana enlloc... doncs decideixes pitjar una mica més l’accelerador.

De cop, en la llunyania de la recta divises un camió que ve de cara. Un tràiler d’aquells gegants que travessen els Estats Units. No abaixes la velocitat perquè un tràiler, en principi, no posa multes. I, efectivament, el tràiler no ho fa, però el cotxe de policia que porta immediatament enganxat darrere i que el volum del camió impedia de veure, sí.

Mires pel retrovisor i veus amb estupor com el cotxe de policia encén les sirenes, totes les sirenes, fa mitja volta enmig de la carretera i es llança a perseguir-te. Frenes i aparques al voral. El cotxe de policia, que sembla una discoteca mòbil amb tants llums de colors, aparca darrere teu i en surt un policia indi, dels indis navajos de tota la vida. Fa cara d’estar molt enfadat. Et fa baixar del cotxe i et clava una bronca monumental en anglès amb accent navajo. Et diu que ets un conductor suïcida (devia anar a 100 km/h, una bogeria en una carretera tan recta), et diu que podries haver atropellat algú (ell era l’únic humà que trobava en hores), que si al meu país m’atreviria a fer una cosa així! (Li dic que al meu país es pot anar a 120. No li dic que si hi ha contaminació ambiental s’ha de reduir la velocitat per no complicar-li la vida.)

Acaba la cridòria dient-me que m’ha de posar una multa. Intento fer valer la meva condició d’estranger despistat. No funciona. Aquell home vol fer justícia, i a l’Oest americà, quan estàs davant d’un indi carregat de pistoles, val més no fer bromes. Em diu que el jutjat de Flagstaff es posarà en contacte amb mi. Li dic que visc a Terrassa. Diu que em trobaran igualment.

I sí, al cap d’un mes, ja a casa, m’arriba una carta del jutjat de Flagstaff. He de pagar 200 $. Els he d’enviar per correu. ¿Al país més avançat del món no es pot fer una transferència? Hi truco. Primer pregunto si tinc alternativa a no pagar. Sí. Tinc dues opcions. La primera és presentar-me al judici i demostrar que sóc innocent davant de les acusacions del policia navajo. No tinc cap interès per tornar a veure aquell home. La segona és anar quatre diumenges a fer treballs per la comunitat a Flagstaff. No m’anirà bé, les connexions de vols no em permetrien ser dilluns al matí a TV3. Queda només una tercera opció: pagar. I no, no es pot fer via transferència. Així que agafa un sobre i paga perquè si no ho fas, quan tornis a entrar als Estats Units, aquell policia d’immigració veurà al seu ordinador que deus una multa i no et deixarà entrar. I el que és pitjor. Et portarà a una saleta. I al seu costat el policia navajo semblarà una germaneta de la caritat.