ES VEIA VENIR. Feia temps que els ajuntaments advertien dels grans mals de la reforma de l’administració local imposada pel govern de Mariano Rajoy. Un dels punts més greus d’aquesta reforma, com d’altra banda sol ser habitual d’un temps ençà, és la situació en la qual queden les persones i els col·lectius més febles de la societat. Les persones que necessiten assistència social corren el perill de quedar sense, o que les entitats formades per professionals i voluntariat hagin de dissenyar una xarxa paral·lela. Ahir, en el Dia mundial del treball social, varen ser els treballadors socials els que varen posar el dit a la gran nafra que s’està creant, com ens ho conta Antònia Artigues a les pàgines de Societat. No ens ve de nou, però fa el mateix mal. ¿O no hi han quedat ja sense suport aquells nins i nines que, per les seves discapacitats, necessitaven un professor de reforç a l’escola que, majoritàriament, se’ls ha retirat? ¿O no ens diuen res les cues que hi ha cada dia per recollir el pa i altres queviures fora de convents i locals habilitats per organitzacions no governamentals? ¿O és que es compleix la llei de dependència i les persones que han d’assistir els seus cobren el que s’havia dit que era de justícia que rebessin per la seva dedicació? ¿O no és cert que, d’una manera o d’una altra, s’està promovent aquesta mala solució que és la caritat com a substitutiu de la justícia social? Molt malament va una societat que no atén els seus, els que més ho requereixen. Aquí i a l’Estat, amb l’excusa de la crisi econòmica, s’estan prenent unes mesures que diuen anar encaminades a la reactivació. Però el forat en el qual es troba bona part de la societat cada vegada és més fondo i més fosc.
