LA VOLTA AL MÓN EN 49 DIES (14)
Efímers 27/07/2014

La piscina més glamurosa del món

SINGAPUR Banyar-se al pis 57 del Marina Bay Sands

i
Xavi Coral
3 min

Singapur és un país molt ric però sobretot és un país molt ordenat fins a un punt gairebé malaltís. Té un skyline preciós i està ple de grans centres comercials. Ara bé, no hi trobareu gangues ni marques populars. Tot és luxe i el que hi ha per sobre del luxe, que ja és indecència. També hi ha molts bancs blanquejadors, bons restaurants, discoteques espectaculars i hotels faraònics. N’hi ha uns quants, d’hotels, però al capdamunt de la llista destaca el Marina Bay Sands, aquell edifici espectacular que es veu de fons en el Gran Premi de Fórmula 1 de Singapur.

Doncs al Marina Bay Sands em vaig allotjar gràcies a la generositat d’una colla d’amics que ens van regalar un parell de nits pels meus 40 anys. L’hotel, propietat del nostre vell conegut Sheldon Adelson, és realment magnífic. Tres torres de 57 pisos entrelligades al capdamunt per una piscina desbordant. És un d’aquells edificis que podries estar hores i hores contemplant i no te’n cansaries. És una ciutat alçada. El primer bloc són només suites, el segon apartaments i el tercer habitacions normals. Els meus amics, com que són normals, me n’havien reservat una d’aquestes. A la planta baixa hi ha, evidentment, un gran casino, unes galeries comercials gegants, restaurants, cines, teatres, un museu de les arts i les ciències...

Però tot això, més gran o més petit, més luxós o menys, es pot trobar en altres llocs del món. El que fa únic aquest hotel és la piscina. Indefectiblement, el turista arribarà, es posarà el banyador, el barnús, agafarà l’ascensor i picarà el pis 57. No se n’adonarà i ja hi serà perquè, com calia esperar, l’ascensor és supersònic. S’obren les portes però darrere no hi ha el paradís somiat. Darrere d’aquelles portes hi ha l’infern.

Una massa ingent de banyistes ha convertit la piscina més glamurosa del món en una piscina de barriada al mes d’agost. Aquells matalassos de disseny que es veien a les fotos per prendre el sol flotant en l’aigua són vaixells de guerra en mans de nens descontrolats que criden, salten i esquitxen per tot arreu. Fora l’aigua no queda cap gandula lliure. Famílies orientals senceres les ocupen mentre comparteixen plates de fideus i hamburgueses que serveixen cambrers i cambreres molt guapos i molt ben vestits. Gots de plàstic buits per tot arreu. La música ambient massa alta. El panorama és desolador. Però no s’acaba aquí, aquesta bonica primera presa de contacte.

Com que l’hotel és un element arquitectònic extraordinari, forma part de les rutes turístiques de la ciutat. No cal ni entrar a l’hotel. Hi ha un ascensor que va directe des del carrer fins a la piscina. Cada mitja hora hi ha una visita. Doncs just en aquell moment que un servidor és allà plantat amb la cara desencaixada, passa pel seu costat el grup de turistes que fan la ruta. Un grup de turistes espanyols. I tothom que hagi viatjat una mica sap que això vol dir una parella de Madrid, una de Bilbao i sis parelles catalanes. És en aquests moments quan lamentes treballar a la tele. Ells et saluden. Tu els saludes amb cara de circumstàncies. Dos comentaris de cortesia i, com que la gent pensa que treballar a la tele vol dir que ets sord, a mesura que s’allunyen comenten: “Mira els de la tele quina vida!”, “No sabia que fos tan alt”, “A mi m’agradava més quan presentava el Telenotícies ”... Fugir amb dignitat és la única opció i no us penseu que fer-ho en barnús sigui fàcil.

Podria acabar l’article aquí però no seria just perquè al vespre, quan ja no hi quedava pràcticament ningú, ens vam reconciliar amb la piscina. I va valer molt la pena.

stats