Un ‘piccolo’ a Sydney

Diuen que l’òpera de Sydney és l’edifici més fotografiat del món. És d’aquelles afirmacions que no saps qui les fa però que sempre queden bé i són molt difícils de contradir. Si serveixo modestament d’exemple, jo puc dir que hi he estat dues vegades i que en conservo exactament trenta-vuit fotografies. Deunidó. N’he fet moltes més jo que el seu autor, l’arquitecte danès Jorn Utzon. Ell no en va fer cap perquè no la va veure mai acabada. Utzon va ser el guanyador del concurs que la ciutat de Sydney va fer l’any 1957 per construir una òpera. El seu disseny radicalment trencador va convèncer el jurat. Però el procés de construcció va ser tan llarg i complicat i el pressupost es va haver de multiplicar tantes vegades que l’idil·li entre el danès i les autoritats australianes es va acabar trencant. El 1966 Utzon va dimitir, va marxar de Sydney i no hi va tornar a posar mai més els peus. La seva obra es va inaugurar el 1973 a partir dels seus plànols però sense ell. Utzon va morir el 2008 i els últims anys els va passar a Mallorca en una casa que es deia Can Feliç. Potser va trobar a les Balears la felicitat que no va aconseguir a l’altra punta del món.

El primer que sorprèn de l’òpera de Sydney quan la veus és que no és un edifici, en són tres de separats. Al més gran hi ha una gran sala de concerts, al mitjà el teatre de l’òpera i al tercer, més petit, un restaurant. La foto que tothom té al cap està feta des d’una distància que impedeix distingir la separació entre els tres blocs.

Sigui com sigui, és un conjunt arquitectònic d’una bellesa i una força impressionants. Per fora i per dins. La coberta exterior, feta d’un milió de rajoles blanques portades expressament des de Suècia, protegeix un interior fet bàsicament de fusta i granit rosa. L’auditori de l’edifici principal és el més impressionant i està presidit per l’orgue mecànic més gran del món, amb gairebé deu mil tubs.

Enmig d’aquella magnífica sala algú va preguntar: “I l’acústica... com és?” Us reproduiré exactament la curiosa resposta del guia: “Bé, diuen que Austràlia té la millor òpera del món. L’exterior a Sydney i l’interior a Melbourne”. Ràpidament es va afanyar a dir que era un acudit i a explicar-nos les excel·lències acústiques del lloc, però el dubte va quedar flotant en l’aire.

Ja he dit alguna altra vegada que hi ha edificis i paisatges que demanen ser absorbits amb calma. L’òpera de Sydney n’és un. Per això és bona idea seure en una terrassa a l’altra banda del port i fer un exercici de contemplació.

Va ser al cap d’una estona de contemplar-lo, quan ja havíem arribat a la conclusió que Sydney seria un bon lloc on viure, que la cambrera ens va preguntar d’on veníem. Li vam dir que de Barcelona i, com a tants altres llocs del món, va ser una paraula màgica. El somni de la noia era anar a viure a la capital catalana. Li vam explicar que justament nosaltres estàvem dient que ens agradaria viure a Sydney i, segona resposta curiosa del dia, va dir: “ The grass is always greener on the other side ”, o sigui: “L’herba sempre és més verda a l’altra banda”.

Recordo aquella cambrera per aquella frase i per una altra cosa que ens va ensenyar, molt més valuosa i molt més pràctica. Viatjant pel món és molt difícil que et serveixin un tallat. El concepte tallat no el tenen clar. O hi ha massa cafè o hi ha massa llet. Doncs heu de saber que a Sydney tenen un nom per al tallat. En diuen piccolo i és un tallat autèntic, exactament com el fem aquí. Definitivament, Sydney és un bon lloc per viure.