Ho llegíem ahir a la pàgina web d’aquest diari: Silvio Berlusconi, expremier de la política italiana i examant (de pagament) d’una noia menor d’edat anomenada Ruby i de tantes altres, complirà la seva condemna per l’anomenat cas Mediaset (un escàndol de compra i venda fraudulenta de drets d’emissió de films americans) fent treballs socials. Concretament Berlusconi, segons tot indica, farà una contribució a la comunitat dedicant hores del seu temps a cuidar ancians.
És una mesura molt adequada. Il Cavaliere, com alguns l’anomenen (d’altres prefereixen dir-li Il Caimano ), té 77 anys, una edat òptima per dedicar-se a cuidar avis. Els podrà explicar històries de quan exercia de cantant melòdic en creuers per a turistes, i també alguna anècdota picanteta sobre les festes bunga bunga a Villa Certosa. Després podran organitzar una partida de dòmino, i, si escau i fa bon temps, efectuar alguna escapadeta per anar a contemplar una obra o un peep show, tant se val. Només hi ha una cosa que ens inquieta, i és que al sempre juvenil Silvio no li agafi per diluir viagra dins el cafè amb llet matinal dels iaios, de manera que s’acabi organitzant un daltabaix als geriàtrics que els toqui en sort comptar amb els serveis de tan distingit personatge. Per altra banda, i no em demanin per què, si jo fos un dels jubilats que haguessin de rebre les atencions de Berlusconi, o un dels seus familiars, aniria amb compte d’amagar la cartera, la llibreta d’estalvis, l’assegurança de vida, i qualsevol altre document del qual es pogués treure qualsevol cèntim d’euro. Al cap i a la fi, Berlusconi té en comú amb un mallorquí il·lustre, el financer Joan March, aquell plantejament vital que es resumeix amb la frase: “Cada dia neix algun beneit, i això és bo perquè jo me’n podré aprofitar”.
En fi, que els treballs socials de Berlusconi no deixen de fer passar una mica d’ànsia. Però a la vegada ofereixen un exemple interessant: tal vegada a Espanya (i a Catalunya, i a Balears) es podrien aplicar mesures judicials del mateix estil. Seria interessant veure Luis Bárcenas fent torns de vigilància al pati d’alguna escola, o Fèlix Millet organitzant la biblioteca d’una presó, o Jaume Matas fent de cuiner en algun menjador social. Segur que algú dirà que és una idea demagògica, però no és pitjor que la primera que de vegades se’ns acudeix en llegir els diaris o escoltar les notícies: posar-los a tots a asfaltar carreteres, o a arrencar-ne les males herbes de les voreres.
I, per altra banda, no deixa de ser interessant que molts dels beneficiaris de l’assistència de Berlusconi puguin ser, molt probablement, més joves que ell. En el cas d’ Il Cavaliere, només caldrà anar amb compte que no se li desfacin el bòtox, els tractaments antiaging, el maquillatge i els implants capil·lars. Si tot es manté al seu lloc, serà una bella manera d’escenificar el final d’una certa manera d’entendre el poder a Europa. Com diria el poeta Franco Fortini: “ Grande fosforo imperiale, fanne cenere ”.
