Tornem a parlar de tu i a admirar-te perquè has ressuscitat quan ja et donàvem per mort. Si no, com passa sempre, ens hauríem cansat d'algú que fa tants anys que guanya. Tens un físic tan evident -un braç teu és una cama meva- que no ens fixem en la potència mental que amagues.
Als setciències de bar ens agradava sentenciar que estaves acabat i que "nosaltres ja ho dèiem", que amb aquest desgast físic no aguantaries gaire temps més. Però tu has gestionat la teva carrera tenística de la mateixa manera que afrontes els partits. Com el Puyol del tenis. Lluitant contra els rivals i contra el teu propi cos. Portant-ho tot al límit, en aquella zona on l'esforç i el dolor es confonen fins a convertir-te en l'últim exemplar de la fúria espanyola, ara que la selecció de futbol ha copiat el tiki-taka del Barça.
Diuen que a dalt de tot és més difícil mantenir-t'hi que no pas arribar-hi. El que has fet tu és un miracle: tornar-hi a pujar quan ja te n'havien descavalcat, després de set mesos lesionat, de set finals consecutives perdent contra Djokovic i de tres anys apartat del número 1. I tot aquest camí per les altures l'has fet sense mostrar mai la fatxenderia del que ho guanya tot i viu en una bombolla tenística. Al contrari, els teus valors esportius són els que ara prediquen els gurus de l'economia per sortir de la crisi: la humilitat, la lluita, la perseverança, el sacrifici i el tornar-te a aixecar cada vegada que caus.
No hi ha res en el teu joc que sembli fàcil. És com si tot et costés molt, cada cop, cada punt, cada trofeu que mossegues. Rivals com Federer o Djokovic, encara que tinguin més talent que tu, saben que tard o d'hora els acabaràs guanyant. Que com més et veuen contra les cordes, més por els fas. A la pista lluites sol, però al costat hi tens un poble, Manacor, que et té tan vist que ni s'immuta cada vegada que hi tornes, i una família que et diu tot allò que la cort d'aduladors que envolten les altres estrelles mai gosarien dir-los.
L'èpica és el terreny on et mous amb més comoditat. Molta èpica. A vegades massa i tot, pel meu gust. A cada partit t'hi va la vida, i això no sé si és bo. En algunes finals, quan veig Roger Federer jugant contra tu -el senyor contra el gladiador- penso que també és reconfortant que l'esport encara pugui semblar un joc i no una qüestió de vida o mort, com la que tu planteges.
P.D. A vegades ens agradaria que tothom a qui admirem pensés com nosaltres, fos de la nostra tribu i aixequés les nostres banderes. I això, no només és impossible, sinó que és una llàstima, perquè ens acaba condicionant la visió i el judici sobre esportistes fora de sèrie com tu.
