Antoni Riera 03/05/2014

La utopia no té final

Antoni Riera Vives
3 min
La utopia no té final

La història de la humanitat ha transcorregut sempre lligada a la llei del pèndol: a la dreta, el tirà; a l’esquerra, la revolta del poble, la utopia; al centre, el nou poder del poble esdevenint tirania. Des del segle XIX vivim instaurats en la llibertat, avui ja oficial, que ens fou donada després de la caiguda de l’antic règim.

En una Europa de presumptes llibertats, els súbdits (ens podem dir súbdits, més que no ciutadans) som collats havent de pagar per les necessitats més bàsiques, des de béns que ens han fet creure que només es poden obtenir amb doblers, com l’habitatge, fins a productes de primera necessitat, com, increïblement, l’aigua. També se’ns ha fet creure que els doblers només es poden aconseguir fent feina i que els drets o avantatges que el treball ens pugui arribar a atorgar només ens seran donats si aquesta feina és reglada i està subjecta a uns imposts i retencions pensades per alimentar el bé comú i emprades, a la fi, per sustentar l’entramat protector del sistema capitalista. Per dir-ho en paraules planeres, la societat del benestar ha esdevengut un “enganabobos” perquè la classe poderosa i els tirans puguin continuar instal·lats en el pedestal dels doblers.

Sempre, però, bé en forma de revolta sanguinària, bé en forma d’organització de formes lúdiques i resultats contundents, hi ha hagut qui ha volgut contravenir l’organització oficial, que dins el pèndol de la història acaba esdevenint tirànica sempre. I qui lluita, doncs, contra aquesta tirania? Reunions populars i assembleàries que cerquen l’organització col·lectiva enfront de sistemes corruptes basats en l’entronització d’una classe política enquistada, immòbil i subjecta als interessos dels amos dels doblers.

La casualitat ha volgut que aquesta setmana arribàs al meu coneixement (supòs que m’hauria d’excusar per no tenir-ne notícia, encara, a la meva edat) l’existència del barri de Christiania, a Copenhaguen. Es tracta d’una comunitat que viu al marge del sistema, no hi existeix la propietat privada, els seus habitants no paguen imposts i les seves revoltes són sempre artístiques i performàntiques. La barriada ha esdevingut lloc de culte i és visitada per milers de turistes idealistes. La convivència amb l’ establishment oficial no ha estat senzilla. El sistema no ha tolerat mai aquesta organització comunal i l’ha volguda minimitzar amb lleis repressores que, tanmateix, han estat sempre contestades i finalment derrotades per les ànsies d’utopia dels habitants de Christiania. Els qui en vulgueu saber alguna cosa més podeu visitar l’exposició que Andrés Senra inaugura avui, dissabte, a la Torre de ses Puntes de Manacor.

Un exemple semblant de funcionament al marge de l’ statu quo neoliberal és el de la comunitat zapatista de Chiapas, que sorprengué el món els anys noranta dotant de sanitat i educació les oblidades comunitats indígenes d’aquesta regió centreamericana. Més a prop, i amb esperit semblant però amb mecàniques de funcionament i resultats molt distants, podríem trobar les CUP del Principat, a la recerca de l’empoderament de les classes populars, en lluita constant per la despenalització de l’okupació i denunciant amb contundència els abusos de la banca i la seva relació incestuosa i podrida amb els representants públics de les institucions. Per si no n’hi hagués, en el camí cap a la independència la societat s’ha organitzat al marge de les institucions i és aquest el factor, amb l’ANC al capdavant, que fa impossible la tornada enrere o la contemporització injustificable entre la classe política.

També aquesta setmana he conegut el projecte de REMS per Mallorca, una iniciativa que, a través de la participació popular, pretén impulsar l’autogestió i els moviments socials per suplir la passivitat de la classe governant. Les preguntes i els dubtes, però, brollen com una font després del desgel de la muntanya. Mentre els economistes més reconeguts es cansen de reclamar la inversió dels beneficis obtinguts mitjançant l’activitat econòmica en la formació, Mallorca continua immersa en la inòpia del pànic del buit. Trepitjar més, per guanyar més i parèixer més. A Chiapas, la fam i la marginació alçaren el poble. A Copenhaguen l’ànsia hippy de llibertat dels anys seixanta i setanta feren possible el miracle. Al Principat de Catalunya, el poble s’ha organitzat per no caure en les grapes demagògiques o mel·líflues dels polítics. A Mallorca, alguna cosa s’haurà de moure: anam de la corrupció més descarada a l’agressió identitària més desacomplexada passant per la hipocresia i la demagògia del dia a dia. La utopia no té mai final. Començam a remar?

stats