Misc 29/05/2014

La universitat: cal canviar de xip!

i
E. Giménez-salinas
4 min
La universitat: cal canviar de xip!

Sí, ja sé que s’ha dit tot o quasi tot de les eleccions europees, però no em puc estar de començar referint-m’hi amb un apunt. Per bé que no és el mateix interpretar-les en clau catalana, espanyola o europea, en tot cas es fa palès un denominador comú: el cansament, l’esgotament d’un model polític i la necessitat de canviar, de buscar noves vies. És cert que la manera de fer-ho i per tant les conseqüències són diferents en cada lloc, però sense gaire esforç en podem identificar trets comuns. La gent està cansada, desil·lusionada, decebuda, i ja no vol el mateix; sigui per culpa de la crisi, de la corrupció o del desencís, hi ha un clam que demana una altra manera de fer i d’entendre la política. Algun cop hem apuntat els riscos de violència que aquesta situació comporta i, com a mostra, la batlla campal provocada per la desocupació de Can Vies. Per això és molt important la formació de nous partits que representin millor els interessos dels joves.

Val a dir que aquesta crítica és aplicable no només a la política, sinó també a moltes altres institucions com l’escola, la universitat, la justícia i els cossos de seguretat, per no parlar de l’economia, el medi ambient i la distribució de recursos. Penso que ja és hora que ens replantegem alguns dels nous models i per aquest motiu començaré avui amb algunes breus reflexions entorn de la universitat.

D’entrada m’agradaria explicar-los que aquest mes de juny els joves que vulguin estudiar una carrera al sistema universitari espanyol podran escollir entre ni més ni menys que prop de 480 titulacions de grau que s’imparteixen en les 80 universitats de l’estat espanyol. Sí, 480 titulacions, jo mateixa m’he entretingut a comptar-les. Entre les primeres de la llista, per ordre alfabètic, veig un grau en arts visuals i dansa; a continuació hi ha diversos graus clàssics en administració d’empreses, biologia, bioquímica o biotecnologia. Però faig un salt i em trobo amb un grau en ciències del transport i logística, així com altres en disseny de moda, disseny integral i gestió de la imatge, o en lideratge emprenedor i innovació, així com en disseny i desenvolupament de videojocs, gastronomia i arts culinàries, o traducció i mediació interlingüística i molts altres impossibles d’enumerar. En fi, tota una lliçó d’imaginació. Només en la branca d’enginyeries he comptat fins a 160 titulacions diferents que abracen totes les especialitats possibles.

Fa tan sols cent anys que a la universitat només es podien obtenir cinc títols. A saber: medicina, dret, ciències, filosofia i lletres, i farmàcia. A mitjans del segle XX ja hi havia una trentena de llicenciatures i el 2007, l’últim any del denominat catàleg tancat de carreres universitàries, es va arribar a 140 titulacions. Ja ho veuen, avui se n’ha triplicat la xifra.

No sóc capaç d’emetre un judici amb rotunditat sobre si aquesta expansió del sistema és bona o dolenta. D>Ze fet encara n’hem de veure els resultats, però em preocupa que el canvi de nom en certes titulacions pugui obeir més a una neteja d’imatge que a un canvi en profunditat. Ens trobem en una època de restriccions en què no hi ha taxa de reposició en el professorat, de manera que em pregunto qui impartirà totes aquestes noves titulacions. No tinc cap dubte que va ser un encert suprimir el catàleg tancat i ampliar les ofertes, però no tinc tan clar que els docents estiguem preparats per a aquest canvi. Perquè, esclar, si finalment tot queda reduït a un canvi en el títol del grau per continuar impartint les mateixes matèries ens trobaríem davant el que en podem denominar un frau d’etiquetes. No aventuro gaire si apunto que és aquí on hi ha un dels problemes més grans. El nostre és majoritàriament un sistema públic, a vegades massa rígid i encotillat, que partint del règim del funcionariat fa molt difícil de pensar en un sistema de professorat flexible i competitiu. I la reforma, quan arribarà? Ah, passat festes...

I ja no és només la preparació del professorat, sinó el fet que molts d’aquests nous estudis haurien d’estar fortament connectats amb la mateixa societat, un fet que fa imprescindible obrir les portes de l’acadèmia i realitzar-los en col·laboració amb altres institucions, cosa a la qual no només estem poc acostumats sinó que, a més, no ens agrada gaire fer. Per això em sembla un exemple interessant i innovador el plantejament que he llegit aquests dies d’un nou grau en seguretat, en aquest cas realitzat conjuntament per l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya i la Universitat de Barcelona. Per al primer, no només es tracta d’una vella aspiració sinó també de l’oportunitat de trencar fronteres i superar coneixements, mentre que per a la universitat suposa poder oferir estudis més connectats amb la realitat.

En aquesta línia, no m’imagino, per posar un cas, un grau en emprenedoria i innovació si no està directament vinculat al sector empresarial; o bé el de gastronomia i arts culinàries al món de la restauració. Ara ens toca a nosaltres assumir el repte d’una transformació més profunda. Si els nous graus pretenen tenir més vinculació amb la sortida laboral haurem d’intensificar la relació amb el món professional en règim de partenariat, sense que això signifiqui, per descomptat, una pèrdua de rigor acadèmic.

El risc, naturalment, és caure en la idea de “canviar-ho tot perquè no canviï res”, però jo prefereixo la visió de Goethe quan diu: “No n’hi ha prou sabent una cosa, també s’ha d’aplicar. No n’hi ha prou volent una cosa, també s’ha de fer”.

stats