Atès que els economistes no l’encerten gaire, em permetran aquestes opinions d’un home de carrer. Crec que seria la mateixa opinió d’una persona que, sense conèixer a fons l’entrellat de la situació econòmica de les Illes, ens observés a distància. Tenim una economia rara, molt contradictòria i d’efectes perversos, que durant un temps va donar molts beneficis, sobretot a uns pocs. El pes del turisme a les Illes és enorme, aclaparador, desproporcionat i insostenible. Pens que el nostre monocultiu turístic és un greu problema que fa de la nostra societat una mena de monstre deforme.
Portam mig segle de turisme intensiu. D’ençà els anys 60 del s. XX ens hem dedicat a atreure estrangers perquè passin uns dies allotjats a hotels per prendre el sol. I tot des d’aleshores ha girat entorn d’aquest reclam. La transformació ha estat radical, tant que ha trastocat la demografia, la cultura, la llengua, el paisatge, tot. Era el boom. La gallina dels ous d’or, que hem anat desplomant estiu rere estiu, s’ha fet vella, ja no pon.
Menorca es va incorporar una dècada més tard, per sort, a la bogeria especuladora que provocava el turisme de masses. Em sobtava molt com a menorquí, quan en els anys 80 estudiant a la UIB, llegia la premsa mallorquina i només hi trobava notícies relacionades amb el turisme. Pensava: que no saben parlar de res més aquests mallorquins?! Ara la premsa menorquina fa igual, només parla de turisme. El nostre horitzó s’obre i es tanca en el turisme, les nostres activitats conflueixen en el turisme, gairebé tot es justifica per mor del turisme. És com una obsessió i les obsessions són símptomes d’una malaltia. Estam malalts de turisme. Caldria curar-nos-en. Menorca va sucumbir, arrossegada per les polítiques dominants de Mallorca, fins a perdre l’equilibri virtuós dels sectors productius, aquella Via Menorquina del Creixement.
Quan el president Bauzá diu que el petroli de les Balears és el turisme, per mi que s’equivoca. És una metàfora extemporània, anacrònica; és un discurs cec davant la realitat. Em direu que la realitat és el pes de més del 80% del turisme en l’economia de les Illes. Ben cert. Si critiques aquest model de turisme de masses que tenim, prest et tapen la boca amb l’argument contundent que vivim d’açò. Per desgràcia, dic jo. Però no hauria de ser el nostre futur. La gallina vella fa bon brou, és a dir destinada a ser escaldada. El PP que ens governa està entossudit a peixar la gallina vella que tenim a l’UCI o en cures pal·liatives. La pregunta que cal fer al president és que si el turisme és el nostre petroli com és que cada vegada som més pobres?
El turisme es comporta com les matèries primeres sotmeses a grans pressions especulatives com el petroli, el cafè, el gas. Els preus tenen constant variació (no només per l’estacionalitat) que provoca inestabilitat i inseguretat en tot el teixit econòmic. La competència d’altres destins no fa més que empitjorar la situació ja dolenta de la nostra economia. La prova és que vénen més turistes i en canvi disminueixen els beneficis. Estam a preus de saldo. La competència per preus resta també credibilitat als mercats i rebaixa la qualitat del servei. El low cost turístic ja el tenim instal·lat en bona part dels nostres paquets d’oferta de forma permanent. Jo diria que per a la majoria dels petits hotelers, per a la majoria dels petits i mitjans comerciants, per a la majoria de les petites empreses lligades al sector, tot plegat és una ruïna. Com una fruita tan madura que només li queda podrir-se. Per açò són un disbarat les polítiques actuals que perpetuen aquest model obsolet: més places hoteleres, més pressió al territori, més dependència dels touroperadors, màniga ampla a la desregulació...
Ara per ara el turisme de masses és el nostre xapapote. Perquè dels resultats excel·lents per als grans hem passat als migrats beneficis per als petits. Perquè de la creació de multinacionals amb rendiments alts i interessos globals hem passat als sous baixos amb una precarietat laboral crònica. Hem passat del turista gentil al borratxo del balconing. Si abans érem el model de creixement econòmic, ara som el contramodel. En resum, la balearització, paraula lletja entesa com l’abús del monocultiu turístic amb deteriorament social i ambiental, ha arribat a la seva pròpia paròdia, encaminada cap al col·lapse. El turisme de masses mata allò que toca. L’axioma avui és com més turistes més pobres, perquè aquests són els resultats de les nostres estadístiques. Si per exemple a Menorca s’omplen totes les places disponibles, més tot allò indisponible que també hi ha, com va passar entre els anys 2000 i 2004, viure a Menorca aquells estius era literalment insofrible. No cal dir per òbvies les conseqüències negatives que provoca en l’educació i en la cultura. Sovint es caricaturitza per als turistes la nostra realitat. El nostre entorn natural i social és mancat d’allò autèntic per convertir-se en parc temàtic desvirtuat. Siguem una altra vegada valents i diguem prou d’aquest turisme. Que els doblers públics no vagin més a perpetuar un model econòmic que ens ofega. Si la gallina ja no pon, si la fruita ja és podrida, cal girar la mirada cap a altres sectors econòmics emergents dels quals les Illes tenen un gran potencial i que reclamen l’atenció dels esforços públics per a l’interès general.
