La tramoia de Moncloa

Va sonar el telèfon. Josep Melià, a l'altre extrem de la línia, em digué que feia uns dies que intentava contactar amb mi –encara no existien els mòbils–. Sense més preàmbul, em va preguntar si volia anar a Madrid, a treballar amb ell. Josep per telèfon era directe i lacònic. La meva resposta va ésser "quan he de començar". "Dilluns al matí", contestà. Estàvem a dijous. Dissabte embarcava el meu R-5 vermell en el vaixell de València. Diumenge ja estava instal·lat en un apartament del carrer Galileu de la capital. Així de ràpid, vivíem temps trepidants en què tot era possible.

Estava a la Moncloa. Ajudaria Julián Barriga, un periodista provinent de l'agència Efe, en les tasques de direcció dels serveis de comunicació de la presidència del govern. Era un dir, perquè durant moltes setmanes, fins i tot mesos, ens vàrem convertir en al·lot per a tot. Sospiràvem que ens assignessin un bidell que almanco ens alliberés del trajecte que havíem de fer cada hora, pels gelats jardins del complex, per anar a buscar la tercera còpia del teletip que amablement ens cedia l'equip d'intel·ligència instal·lat al soterrani de l'edifici de vicepresidència. Tot s'estava construint de nou, amb la il·lusió que res quedés de l'antic.

No era jo l'únic mallorquí que treballaria en l'equip de Melià, hi havia Francesc Quetgles, responsable de la logística dels viatges d'estat del president del govern i de la casa reial. Guillem Puerto, sotsdirector d'estudis, i posteriorment s'incorporaria Jacint Planas Sanmartí. Josep Melià, conjuntament amb Alberto Aza –el pal de paller de l'equip–, Manolo Ortiz, Pepe Coderch i Lito Delgado, formava part del nucli de màxima confiança del president Suárez. Eren el que la premsa va batejar amb el nom de 'Fontaneros'. Josep Melià era l'únic secretari d'estat que tenia seient en el consell de ministres.

Ja he dit que tot anava ràpid. Suárez, que era un home que cuidava els detalls, no volia que el seu entorn traspués el més mínim record del passat. Li digué a Melià que mai més no volia veure pel palau –edifici on hi havia el despatx i l'habitatge del president– el funcionari que tenia la relació directa amb els periodistes, especialment gràfics i de televisió. Hauria de buscar una persona de confiança. Josep em va escollir a mi. Així mateix, li vaig fer la reflexió que feia dos dies, com aquell que diu, encara militava al partit comunista, i havia estat un dels que va fundar el PSI. Des de llavors vaig estar baixant quasi cada dia del palau.

Aquesta nova responsabilitat em va portar a encarregar-me de l'organització, i a acompanyar el president, de certs viatges dins del territori espanyol. La precarietat era tal, encara que sembli impossible, que en alguna ocasió Manolo Ortiz i Josep Melià hagueren de bestreure els diners, de la seva pròpia butxaca, per organitzar el viatges. "Torna'm mil pessetes, que he d'anar a jugar a tennis i hauré de pagar el taxi", em va dir Ortiz després d'una col·lecta per anar a Lleó. Eren els inicis de la democràcia, era necessari fer pinya.

Suárez no ho va tenir fàcil, però crec que sempre va saber estar a l'altura de les circumstàncies i transmetre l'esperit de canvi que requeria el moment. L'escenari era complex i complicat, encara que apassionant, i en canvi la rebotiga era de mida petita. L'esforç personal de tots va fer que la cosa anés bé.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF