Publicitat
Publicitat

La traductora, l’industrial i la sang

Ahir el president Mas va començar el dia declarant per videoconferència davant de l’enèsim jutge estrella de l’anomenada Audiència Nacional, Fernando Grande-Marlaska, al judici pel setge al Parlament del 15 de juny del 2011, quan el moviment dels indignats va cometre un error que el va desacreditar sense remei. El president de la Generalitat va fer la seva declaració en castellà, perquè, pel que s’havia vist en declaracions anteriors d’altres polítics catalans, la intèrpret que havia disposat l’Audiència Nacional no era capaç de discernir si els testimonis parlaven en català o en tagal. La traductora, per cert, no va ser rellevada: se la va deixar allà on era, amb el benentès que els compareixents catalans eren capaços d’expressar-se en castellà. I així va ser, però a la vegada es va evidenciar, una vegada més, que a l’Espanya democràtica i constitucional hi ha un problema amb els idiomes. A alguna gent i a alguns estaments els costa molt d’entendre que hi hagi parts del món en què la gent s’expressa en llengües que no siguin el castellà, tan fàcil com seria conjurar la síndrome de Babel amb una sola llengua per a tothom.

Tal vegada aquesta mena de mentalitats i situacions propicien moments com el que va viure poca estona després el mateix president Mas a Parets del Vallès, en l’acte d’inauguració de la nova fàbrica Grifols, una empresa multinacional catalana especialitzada en l’elaboració d’hemoderivats, és a dir, derivats del plasma sanguini que són utilitzats amb gran profit en l’àmbit mèdic, especialment en la investigació i tractament de malalties greus. Víctor Grífols, president de la multinacional, va comminar el president a “no arronsar-se” i a “seguir la seva determinació”, tal com acostumen a fer les empreses triomfadores com la seva. Avesats a escoltar dia rere dia tota mena de reprimendes i d’avisos catastròfics, que per una vegada aparegués un gran capitost industrial (de la indústria mèdica i farmacèutica) a donar un cop de coratge al procés sobiranista català, va sonar agradablement estrany. Especialista com és en la comercialització de productes sanguinis, Víctor Grífols va demanar precisament a Artur Mas que no se li aigualís la sang.

I a la sang va apel·lar també, gairebé simultàniament, el president d’Espanya, Mariano Rajoy, amb una intenció exactament inversa: és a dir, buidar de sentit el procés català, com intenta fer el seu govern dia rere dia, amb una manifestació o altra d’algun dels seus membres i membresses. Segons Rajoy, “els catalans i la resta d’espanyols s’han mesclat”, descobriment que ens va deixar estupefactes. Per tant, “comparteixen la mateixa sang” i no té sentit discutir sobre emancipacions. Amb argumentaris tan sòlids, el govern espanyol ja pot afirmar que ho té tot guanyat.

I, si els queda cap dubte, que preguntin a l’industrial Grífols (que, al cap i a la fi, és espanyol) i que li facin traduir les seves respostes a la intèrpret de l’Audiència Nacional. Allò que ha unit la sang, que no ho separi la raó.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF