Publicitat
Publicitat

El termòmetre democràtic

Es diu sovint que el nombre dels estats del món amb institucions plenament democràtiques va augmentant de manera continuada. És una bona notícia; però esdeveniments ben recents, com la Primavera Àrab o els problemes a Ucraïna, obliguen a pensar quin és el millor sistema per mesurar la democràcia, tant en països dubtosos com en d’altres més propers, a la UE o a casa nostra.

De manera general utilitzem tres criteris, encertats però que caldria analitzar amb més detall: “l’acceptació de la sobirania popular”, “les eleccions lliures amb pluralitat d’opcions” i “l’imperi de la llei i del dret”. Són tres aspectes que en algun moment poden presentar contradiccions. En comento alguns aspectes que ho posen de manifest.

Sobirania popular. El poble ha de poder expressar la seva voluntat, i aquesta voluntat s’ha de traduir en unes lleis i en unes institucions que s’imposin per sobre d’altres poders reals. És a dir, el poder polític escollit democràticament ha d’estar per sobre de l’econòmic o del militar. Habitualment aquesta voluntat es manifesta en unes eleccions lliures i plurals. Per tant, les eleccions i la llibertat de partits es fan servir com a índex de democràcia. Cal, però, fer algunes preguntes. ¿Són suficients les eleccions com a únic camí de manifestació de la sobirania popular? ¿El resultat d’unes eleccions és un xec en blanc que permet als que governen prendre decisions transcendentals sense consultar directament els ciutadans? Què passa quan una part important de la ciutadania no se sent representada per cap de les opcions electorals? ¿Són legítimes altres expressions alternatives de la voluntat popular (enquestes, consultes, manifestacions al carrer, opinions a les xarxes...) no subjectes a una formalitat que permeti una interpretació correcta dels resultats? ¿O cal reconduir totes aquestes expressions a les urnes per donar-los una validesa política? Jo crec que, ara per ara, això és així.

Les urnes. L’expressió màxima de la democràcia és votar, triant entre candidats (eleccions), o triant entre opcions (referèndums). Però votar vol dir decidir, i per decidir cal llibertat, però també cal informació. Aquest és un aspecte poc valorat. S’admet sense cap conseqüència que les propostes no es controlin, que les promeses no es compleixin i que les informacions que elaboren els partits siguin molt poc rigoroses. Hi ha una clara manca d’actuació per part de les regulacions electorals i una omissió important per part dels mitjans de comunicació, que podrien tenir un paper clau en el control de la informació i que, en canvi, es converteixen sovint en còmplices de la manca de rigor.

Llei i sobirania. De vegades es plantegen contradiccions entre l’una i l’altra, o entre legalitat i legitimitat. Són debats difícils de resoldre perquè se sap molt bé què significa legal però és menys clar què vol dir legítim. Per això és complicat posar al davant la legitimitat si no se sap qui i com la defineix. ¿Com es combina la primacia de la sobirania (com a signe de democràcia) amb l’imperi de la llei (com a prova d’un estat de dret)? Sempre he pensat que la sobirania popular s’ha d’expressar sempre que calgui, ha d’estar per sobre de la llei, i la pot canviar; però les institucions no la poden transgredir. La llei no és una instància absoluta perquè pot ser canviada, però si és fruit d’una proclamació democràtica no pot ser transgredida, ni pels ciutadans, ni pels governs. Això exigeix tres condicions: que les lleis no puguin proclamar la seva pròpia immutabilitat, ni que estableixin uns procediments de canvi que el facin gairebé impossible; que existeixin uns òrgans independents que vetllin per la legalitat i que no estiguin manipulats en la seva composició o funcionament per altres poders, especialment pel poder polític, i que l’aplicació de la llei sigui sempre independent i efectiva, sobretot quan s’apliqui a l’actuació de les mateixes institucions polítiques.

La comprovació de l’existència d’eleccions lliures no és una manera suficient de prendre la temperatura democràtica d’un país. Penso que hi ha, com a mínim, dos llocs més on caldria posar el termòmetre: en el funcionament i la independència de la judicatura, i en els sistemes de generació i difusió de la informació. Crec que no només a l’est d’Europa o al nord d’Àfrica, sinó molt més a prop, descobriríem debilitats importants en sistemes formalment democràtics.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF