Misc 18/07/2013

Un tauró, un poni i uns papers

i
Ferran Sáez Mateu
3 min

Abans de la presència massiva d'internet, a l'estiu sempre queia alguna imatge borrosa del monstre del llac Ness, una petjada del ieti o un ovni ben lluent. En aquella època de l'any no hi havia novetats, tret de l'entranyable reportatge sobre les rebaixes i aquell altre que consisteix a entrevistar vianants perquè diguin que fa calor -"El millor: un refresc i una bona ombreta!"-. En comptes de fer declaracions, els polítics se n'anaven a la platja, i -situació límit- no hi havia futbol. Els columnistes auguraven, sense excepcions, que tindríem "una tardor calenta", i no hi havia programa de sobretaula sense una dietista de capçalera que aconsellés cada dia la ingestió de "plats refrescants". Aquesta monotonia una mica narcòtica, que ens preparava per a la migdiada, semblava que quedaria interrompuda amb la irrupció de les noves tecnologies. No ha estat així, però. Abans a totes les redaccions hi havia algú encarregat d'escoltar els friquis que venien a explicar que els havia violat un extraterrestre, o que els havia sortit una taca d'humitat a la paret amb el rostre d'un parent difunt. Ara aquestes coses circulen pel Twitter, com el patètic cas del poni del PP de la setmana passada, o el del tauró invisible de la Costa Brava.

La gestió periodística del rumor, o de fets que, per la seva mateixa naturalesa, són molt difícils de contrastar, ha adquirit una complexitat sense precedents com a conseqüència directa de la digitalització. Els rumors són un tema fascinador, i fa poc s'ha publicat un llibre del Marc Argemí que els recomano de totes passades: Rumors de guerra. Desinformació, internet i periodisme (A Contra Vent). Els fets de difícil o impossible contrastació formen part d'un altre negociat menys vistós. Imaginem que l'oligofrènic que va fer el tuit del poni del PP no se n'arriba a desdir al cap d'unes hores. Ara mateix, al cap d'una setmana, encara faríem les inevitables conyetes. En la mesura que s'aportava una "prova documental" (?) equiparable a altres proves sorgides recentment, allò no era pas un rumor. Sí que eren rumors en estat pur, en canvi, tot el que es va dir posteriorment sobre el possible propietari del cavallet. La piulada del poni no entrava en aquesta categoria: es tractava d'una broma basada en una falsificació que en aquell precís context resultava impossible de ser contrastada. El que potser no sabia (o sí!) el graciós del Twitter és que li acabava de regalar la millor munició argumental possible al president del govern espanyol. En efecte: quina diferència substancial hi ha entre aquella gracieta i, posem per cas, els suposats SMS entre Bárcenas i Rajoy publicats el cap de setmana passat? Si la cosa del poni, tot i ser un punt grotesca, ens la vam empassar amb tantíssima facilitat, ¿per què no hauria de passar el mateix amb certes proves que pot fer un nen de cinc anys amb un miserable processador de textos?

És probable que, pel que acabo de dir, algun lector cregui que m'he tornat un defensor de Rajoy, o de Bárcenas. Certifico que no és el cas. Si els explico tot això és perquè, molt probablement, a mesura que el procés de transició nacional catalana avanci -i de moment, Déu n'hi do com avança-, de paperets estranys i plens d'imaginació en veurem molts. De fet, la tardor passada ja vam contemplar aquell nyap que pretenia enfonsar el llavors candidat Mas, en plena campanya. No és descartable que ben aviat també li encolomin la responsabilitat de l'enfonsament del Titanic a l'Oriol Junqueras, el robatori del tren de Glasgow al Joan Herrera, o que fins i tot arribin a mostrar voluminoses factures de roba d'Hermès a nom del David Fernández. Com va passar amb la ridícula falsificació de fa uns mesos (per la qual ningú no ha pagat, per cert) aquí els mitjans de comunicació només fan de caixa de ressonància. Tots sabem quin va ser llavors -i quin serà més endavant- l'origen real de les falsedats, però més val no escriure-ho públicament: no sigui que algun fiscal de confiança actuï d'ofici comme d'habitude .

Gairebé al final del seu magnífic assaig, el Marc Argemí diu: "La notícia no té res a fer davant del gran punt fort del rumor: la seva agilitat. El rumor arriba sempre el primer i s'escampa més ràpid que la notícia". Quan no es té la paella pel mànec -i aquest és ara mateix el cas dels catalans-, d'agilitat, ben poca. Primer veurem passar rumors i després, qui sap quan, sabrem què ha succeït realment. Mentrestant, no és descartable la possibilitat d'acabar fent de tontos útils.

stats