Opinió 28/06/2014

Tot va tan bé que engreixen fins i tot els lustres

i
Bartomeu Picornell
3 min

A les Balears tot va tan bé que fins i tot els lustres engreixen i ara tenen, si fa no fa, deu anys. És el que deuen haver conclòs tots el que llegiren un article de José Ramón Bauzá on explicava que en feia més de tres de la coronació de Joan Carles. En l’augusta modalitat de l’apotecari, un fill il·lustre, que deu ser un nin sense lustre així com illetrat vol dir sense lletres, deu significar un tendre infant que no arriba a la dècada. No puc oblidar un tuit seu on oferia tot el seu suport a Juníper Serra i a la seva causa sense que importàs gaire que fra Ginebró hagués mort el 1784. Superpoders per viatjar en el temps: què més es pot demanar d’un president? I aquesta setmana ens ha regalat amb un prodigi de dits vertiginosos: en qüestió de segons va arreglar una piulada on se li havia escapat un article literari, talment com si allò hagués estat una ventositat.

Que un portent així tengui moltes probabilitats de tornar a presidir la comunitat autònoma... Un portent com aquest no hauria de ser motius de rialles, sobretot per als partits de l’oposició. Amb el PSOE esperem que no passi el que vaticinen alguns: que els militants elegeixin com a substitut de Rubalcaba un Hernández Mancha perquè després véngui una (“una”, heu llegit bé) Aznar. Les possibilitats de creixement de MÉS tenen molt de nom propi: Fina Santiago perquè eixampla el cercle dels de sempre. Sona a Compromís i les Balears se semblen més a València que al Principat.

Enmig de tot això, llegir l’estratègia plantejada per l’Assemblea de Docents és una invitació a l’optimisme, pel grau de reflexió que incorpora. Quan finalitzà la primera vaga vaig escriure que havia representat l’èxit innegable d’un fracàs evident. La vaga dels mestres era des de bon començament una explosió emotiva, una catarsi, una simfonia de sentiments de protecció, d’equitat, de solidaritat. Va proporcionar moments emocionants, de llagrimeta, de pell de gallina. Però, òbviament, no era aquest el seu objectiu. Es proposava aconseguir la derogació del TIL o, si més no, aconseguir que el Govern en negociàs l’aplicació. El desenllaç s’acostà més al que preveien els sindicats quan se’n començà a parlar que no al que volia intentar l’Assemblea de Docents. En aquest sentit, va ser un fracàs i val més admetre-ho: no hi va haver força suficient com per obligar el Govern a recapacitar.

I, no obstant això, va ser un gran èxit per haver assolit una fita que no formava part del programa inicial. Massa sovint, tant els periodistes, com els polítics, com els professionals d’un determinat àmbit donam per fet que la resta de mortals saben de què estam parlant, quan no és així ni molt manco. La vaga triomfà com a esforç pedagògic i propagandístic. Molta més gent sap ara què és el TIL i contra què atempta el TIL: contra el sentit comú, contra la llibertat i contra la diversitat. Molta més gent sap com entén l’educació l’executiu de José Ramón Bauzá. I, sabent com entén l’educació i com la tracta, sap també com és el model de societat que propugna: autoritari, homogeneïtzador i injust.

Aquest èxit, que no era l’èxit cercat, tenia el seu fonament en una debilitat que s’apuntava més amunt i que ha esdevingut fortalesa: la manca de càlcul estratègic, el pes preponderant del component emocional. La societat mirà cap als mestres perquè havia trobat en ells una expressió espontània de sentiments compartits molt importants i bàsics.

En el temps que ve continuarà sent essencial saber mantenir l’abundància del cor i la potència explicativa. I la capacitat de càlcul que ara demostren.

stats