Diumenge o dilluns ben dematí, el Gabinet del doctor Caligari al Consolat de Mar rebé en exclusiva la primícia que, contràriament al tam-tam que el president havia fet sonar durant mesos i mesos, l’atur havia crescut a les Balears al llarg del primer trimestre de l’any en curs, segons indicaria, en fer-se pública dimarts, la darrera Enquesta de Població Activa.
Quan el tam-tam en forma d’“això va bé i millora i, si anàs millor, s’espatllaria” no es pot fer sentir, el Gabinet del doctor Caligari al Consolat de Mar(x) -pels germans- el substitueix pels, igualment atàvics i immaterials, senyals de fum-fum-fum: “Vull fer un ERO de polítics al Parlaments i la perversa oposició no em deixa”. Si retrocedim cap a començaments del curs polític, allà cap al mes d’octubre, comprovarem que el molt honorable José Ramón ja va fer brollar les xemeneies de l’ERO parlamentari tot just en veure que el conflicte educatiu més greu -i una de les més intenses confrontacions laborals de la història recent- era a punt d’esclatar-li a la cara. El tam-tam, que també pot adoptar la forma de campanes al vol, i el fum-fum-fum són els dos grans recursos del Gabinet del doctor Caligari al Consolat de Mar(x).
De tota manera, se li ha de reconèixer que cada dimarts el Gabinet fa la seva important contribució al fet que la població acabi acceptant com una necessitat peremptòria la reducció, si pot ser a zero, del nombre de diputats al nostre Parlament. El guió de preguntes innecessàries d’autobombo amb què el Gabinet del doctor Caligari, disfressat de parlamentari, es regala en cada sessió plenària pareix concebut perquè en la ment de l’espectador apareguin imatges de l’incendi del Reichstag, especialment suggerents quan es percep la veu de Joana Maria Camps pronunciar frases del calibre “el TIL afavoreix la classe obrera”.
De la classe obrera, precisament, n’hauríem de parlar més sovint que no ho feim. Diumenge, l’ARA Balears publicà el magnífic reportatge ‘Engany i mentides, això ha estat tot’ al nou edifici de Corea, de Maria Fuster. Si encara no l’heu llegit, feis-ho. Ens donava una imatge ben gràfica de la preocupació per la classe obrera i pel dret a un habitatge digne en un entorn digne que tenen els encarregats del tam-tam i dels senyals de fum. També, per desgràcia, ens retornava consciència de l’escassa capacitat d’autoorganització que tenen els afectats per aquests abusos del poder i, per ventura, de com de poc ens temem que allò que afecta aquestes víctimes repercuteix o repercutirà sobre nosaltres, que som com ells.
No podem, en aquests i en altres casos, consolar-nos amb l’acusació que els polítics no se n’ocupen. De Corea, ja que hi som, se n’han preocupat els grups de l’oposició, però no s’ha generat l’alarma social i l’onada de solidaritat que susciten altres qüestions, també importants, com aquest TIL que, segons la consellera d’Educació, beneficia els néts de la senyora que entrevistava Maria Fuster.
No ho sé, però qui sap si, en uns temps tan fèrtils en crítica, no hauríem de començar a fer una mica d’autocrítica per entendre com funcionam i com funciona això. Mentre l’escàndol de Corea no sigui tan viu com el generat pel TIL, tendrem TIL i pluges de sal sobre IB3 i Corees, i infants que han de rebre el berenar d’ONG a les barriades de Ciutat i conselleres que trepitgen fort.
I tendrem el tam-tam i el fum-fum-fum. Tendrem aquesta impressió que la vida política a les Balears i les sessions del Parlament són -perdó, Shakespeare- “un conte ple de soroll i de fúria, contat per un idiota, que no significa res”. Amb el lògic corol·lari que en podem prescindir, com defensa el president Bauzá o, amb el també molt més lògic, tot i que no defensat per ell, que podem prescindir també del president i del Govern. Al cap i a la fi, Bauzá ho explicava a la perfecció: “Tots els que s’oposen a la reducció de diputats són polítics professionals que pretenen perpetuar-se en el càrrec”. Això sí, s’oblidava d’afegir-hi que l’únic sentit que tendria la seva proposta seria que ell pogués perpetuar-se per les legislatures i les legislatures. Si continuam així, ens proposarà un retorn al vot censitari, que deu ser molt més barat que organitzar eleccions amb sufragi universal. Al cap i la fi, el resultat seria el mateix. El soroll i la fúria. O el tam-tam i els senyals de fum-fum-fum.
