Hi ha una sola cosa en la qual coincideixen totes les valoracions -polítiques i periodístiques- de les eleccions europees de diumenge passat, i és el reconeixement que els resultats de Podem van constituir la gran, la grandíssima sorpresa de l’escrutini: 1,2 milions de vots (el 8%) en el conjunt estatal, dels quals 117.000 (el 4,6%) a Catalunya, cinc eurodiputats i la quarta posició del rànquing electoral.
Un cop refets de la novetat, un bon nombre de comentaristes vam constatar que, de Podem, no en sabíem gaire res, més enllà d’haver sentit el nom del seu carismàtic promotor, Pablo Iglesias -que semblava un pseudònim-, i de tenir notícia més o menys precisa de l’agudesa dialèctica d’aquest professor i activista en determinades tertúlies catòdiques. Era imperatiu, doncs, informar-se.
Potser perquè n’he llegit i en tinc arxivats alguns centenars, no professo una fe excessiva en els programes electorals dels partits; em sembla molt més significativa la seva praxi política. Però, en el cas de Podem, no hi ha praxi a la qual remetre’s i, per tant, calia analitzar el Documento final del programa colaborativo, fruit d’un procés de discussió i votació online “ en el que han participado miles de personas ”, i publicat a finals de març.
Es tracta d’un document de 40 pàgines no gaire comprimides, articulat en sis epígrafs d’allò més eufònics: “ Recuperar la economía. Conquistar la libertad. Conquistar la igualdad. Recuperar la fraternidad. Conquistar la soberanía. Recuperar la tierra ”. El contingut va en la mateixa línia, i està farcit d’idees i propostes que han de sonar bé a la immensa majoria de la població castigada per la crisi: “establecimiento de un salario máximo ”, “ democratizar la dirección de las entidades bancarias ”, “ recuperación del control público en los sectores estratégicos de la economía ”, “ supresión de mecanismos de elusión fiscal como las SICAV ”, “ derecho a una renta básica para todos ”, “ rotación y desprofesionalización de la política ”, “ verdadera separación Iglesia-Estado ”, “ una Universidad pública, gratuita, laica y de calidad ”, “ garantía del derecho a una vivienda digna ”, etcètera.
Si a tot això hi afegim la concessió de la plenitud de drets a tots els immigrants amb papers o sense, un “ referéndum vinculante sobre la salida de España de la OTAN ”, la “ derogación del tratado de Lisboa ” o la “ planificación democrática de una economía ecológica ”, podríem dir que Podem va concórrer a les urnes arborant una versió molt depurada, endreçada i lliure d’estridències -també lliure de concrecions, esclar- del programa del moviment 15-M, de la PAH i de molts altres col·lectius socials i ciutadans que es mouen més enllà d’Esquerra Unida i d’Iniciativa; més enllà, i d’una manera diferent.
L’altre interrogant que la irrupció de Podem va suscitar des de la mateixa nit electoral es refereix al procés català: el seu 4,6% de vots al Principat, ¿cal sumar-lo al bloc sobiranista ERC-CiU-ICV, al bloc unionista PSC-PP-C’s, o deixar-lo en terra de ningú?
La resposta no és senzilla, perquè el programa abans citat només dedica al tema la següent, el·líptica i ambigua frase: “ Reconocimiento del derecho de los distintos pueblos de Europa a constituirse como tales y decidir democráticamente su futuro ”. Però el primer candidat català de Podem, i avui eurodiputat electe, Carlos Jiménez Villarejo, s’ha posicionat diverses vegades en sentit contrari.
L’exfiscal Jiménez Villarejo -a qui, després de mig segle de treball i residència a Catalunya, de militància esquerranista i de compromís amb totes les causes nobles i justes, no s’ha sentit mai dir ni una frase en llengua catalana- va ser entrevistat el 23 de març passat a El País, amb motiu d’haver-se presentat a les primàries de Podem, i va precisar el seu punt de vista: “ La solución al problema catalán es un modelo de Estado federal con Cataluña integrada. [...] Me opondría a una segregación, me parecería insolidario y una traición a los pueblos de España ”.
Dimecres passat, ja elegit, va reblar el clau en el mateix mitjà: “Estuve en pleno desacuerdo con la declaración de soberanía de 2013 que secundó ICV. Eso marcó mi distanciamiento. [...] Me opongo a la consulta y más de la manera en que se ha planteado, que me parece tramposa y capciosa. Podemos es un movimiento muy amplio y en su programa hace una referencia vaga al derecho a decidir de los pueblos y no se alude a Cataluña ”.
¿A qui hem de creure, a Pablo Iglesias o a Carlos Jiménez Villarejo? ¿És Podem un possible aliat espanyol en defensa del dret d’autodeterminació, o un refugi a Catalunya d’unionistes d’esquerres com l’antic fiscal anticorrupció? Si fos veritat -no ho afirmo, només recullo el rumor- que els resultats catalans de Podem han comptat amb alguna col·laboració des d’espais polítics locals que no competien el 25-M, com ara la CUP o Procés Constituent, potser els seus responsables ens ho podrien aclarir. Més que res, per saber amb qui comptem.
