Misc 16/12/2013

El somriure del gegant

i
Piti Español
3 min

Ahir, la ciutat on Nelson Mandela va créixer, Qunu, va acollir el seu funeral. Trenta-dos anys abans, el 10 de gener de 1981, jo aterrava a Johannesburg amb la troupe de trapezi volant The Star Lords per fer temporada al circ més gran de l'Àfrica, el Boswell Wilkie Circus. M'hi vaig passar dos anys.

Jo ja sabia que anava a un país on la majoria negra vivia sota el domini de la minoria blanca. El que no m'esperava és que aquell domini, l'apartheid, arribés a cotes tan altes de cruesa i d'irracionalitat.

Com que el circ es movia per tot el país amb un tren propi, el primer que et sorprenia eren les estacions: hi havia una taquilla per als blancs (europeans ) i una altra per a la resta: negres, mestissos i indis ( non-europeans ). I vagons per als uns i per als altres. I lavabos. I fins i tot ponts diferents per passar d'una andana a l'altra!

I així era tot. La separació total, sempre amb la minoria blanca quedant-se la millor part. Anaves a comprar cerveses al bottle-store i hi entraves per la porta gran, la dels blancs. O passejaves per un parc i hi havia bancs per a blancs i bancs per a no blancs, cadascun amb el seu cartellet. I encara que no estigués legislat, caminaves per una vorera estreta i qui en baixava i et deixava passar era el negre que venia en direcció contrària. O sorties del súper, carregat de bosses, feies un gest a un negre que badava i aquest corria a ajudar-te. L'apartheid ho envaïa tot, d'una manera molt profunda, com essencial. Els blancs érem the boss, els negres eren els kaffirs, els cafres.

Els barris de les ciutats estaven absolutament segregats i, evidentment, els millors eren per als blancs. I quan, com va passar a Cape Town, el govern va voler adjudicar als blancs el bonic barri on vivia des de sempre la població mestissa, va aplicar la Group Areas Act i va enviar milers de mestissos a Mitchell's Plain, a 32 quilòmetres. Any problem?

Als negres, segons la seva tribu o nació d'origen (que podia ser zulu, xhosa, venda...), els donaven un passaport d'una de les zones tribals (bantustans ) que formaven part de la República Sud-africana, que els havien designat com a pàtria. L'havien de portar sempre al damunt. Eren estrangers al seu propi país!

La paranoia legislativa arribava a extrems absurds. En una de les regions del país, l'Orange Free State, els indis hi podien tenir negocis però no hi podien passar la nit. O sigui, que cada vespre se n'havien d'anar més enllà dels límits de la regió.

Ni la mort igualava els sud-africans. Quan algú moria era enterrat al cementiri de la seva raça. Però és que fins i tot els funerals no es podien celebrar a les mateixes esglésies. L'Església nacional sud-africana tenia tres branques separades, per a blancs, negres i mestissos.

I les escoles, les universitats, els cines, les piscines. I les platges. N'hi havia per a blancs i per als altres. I els altres, sobretot a la zona de Cape Town, de vegades eren tan blancs com jo. Però si estaves considerat, per aquella administració kafkiana, com a no blanc, encara que fossis ros i amb ulls blaus, et discriminaven. Això portava a confusions, com la que vaig patir quan vaig anar a la platja amb un company mestís, i un policia ens va fer fora a tots dos per banyar-nos on no ens corresponia. Que aquell imbècil es pensés que jo era dels altres fins i tot em va fer gràcia.

Com t'advertia la direcció del circ quan arribaves al país, les relacions sexuals entre races estaven prohibides. Si et pescaven, a tu et feien fora del país i a ella la ficaven a la presó. No em van pescar. Un dia vaig voler acompanyar al circ, amb moto, la dona negra que netejava el meu compartiment al tren. Li vaig proposar de muntar rere meu i em va dir, tota esverada, que no, que no hi podia anar. I si hagués tingut cotxe, l'hauria d'haver portat al seient del darrere.

Tot era tan absurd que a les zones on l'apartheid s'aplicava més durament, quan el circ era ple, semblava un gelat de tres gustos: a prop de la pista els blancs i, darrere seu, en una banda els negres i a l'altra els mestissos. En canvi, quan només hi havia negres, sabies que el circ era ple durant el número dels pallassos, perquè les grades s'il·luminaven amb un mosaic de somriures de Cheshire.

Quan jo era al circ, Mandela era a la presó. S'hi va passar 27 anys. Quan en va sortir, en comptes de buscar revenja i fomentar l'enfrontament, va voler deixar clar que totes les races del país eren un sol poble: era un home d'una gran altura moral. Però, esclar, Madiba era un gegant, un gegant amb un somriure preciós.

stats