Publicitat
Publicitat

El sobiranisme provoca ofecs

"Mingú no es pregunta a la Catalunya anestesiada per què tantes morts a les platges?. Avui 2 morts més. i el govern? Ah! Prepara la cadena". A pesar de la seva difícil sintaxi i de les faltes d'ortografia, aquest missatge de Twitter va voltar ahir àmpliament per les xarxes socials. Era de Xavier Sabaté, un home que ara és diputat pel PSC i que, en altres temps, també va ser president de grup parlamentari d'aquesta mateixa formació. Veient una ocurrència com aquesta, i tenint en compte l'il·lustre pedigrí del senyor Sabaté, és fa una mica més fàcil d'entendre com els socialistes catalans han arribat al punt de desequilibri al qual han arribat.

Les xarxes socials són un gran invent, però tenen el problema de la immediatesa. A qualsevol particular que se li acudeixi qualsevol bajanada, el pot vèncer la temptació de ventilar-la als quatre vents en el mateix moment d'haver-la parit. De la mateixa manera, els partits polítics són també un gran invent (per a uns més que per a d'altres, però aquesta ja seria una altra qüestió), tot i que també presenten un problema: permeten la formació, el creixement i la reproducció d'una mena de personatges que no han conegut més vida laboral (ni de cap mena) que la que han viscut dins el mateix partit. N'hi ha a tots els partits, d'aquesta mena de gent, i se'ls reconeix perquè parlen a cop de consigna. I, naturalment, a força de repetir consignes a tort i a dret, un dia o altre acaben dient alguna enormitat, com és el cas que ens ocupa.

Conec un exmilitant socialista que es va passar al PP perquè un altre company socialista li va posar les banyes amb la seva senyora, també molt socialista. És evident que aquest exmilitant socialista va confondre la gimnàsia amb la magnèsia: canviar-te de partit no et garanteix que no et posin les banyes. Tanmateix, aquest exmilitant va agafar tal emprenyada que es va oblidar de les teories sobre l'amor lliure que havia après de jovenet, i va canviar de bàndol amb la vana esperança de trobar una mica més d'estabilitat personal.

Una operació mental de calibre similar és la que fa Sabaté quan intenta relacionar el procés sobiranista amb l'accidentalitat a les platges catalanes. I comet un trànsit encara més il·legítim entre categories quan parla de "la Catalunya anestesiada", referint-se a la Catalunya sobiranista. Si se'm permet la referència personal, jo visc en un país amb majoria absoluta del PP, cosa que no em fa exactament feliç, però mai se m'acudiria parlar d'una hipotètica "Mallorca anestesiada". Al contrari: en política, si els teus adversaris guanyen i tu perds, vols dir que ets tu el que està anestesiat, i que has de fer un esforç urgent per deixondir-te. M'imagino que això a Sabaté l'escandalitzarà, però la seva actitud és calcada a la de José María Aznar quan va declarar que el País Basc estava malalt, després que la candidatura del PP (comandada ni més ni menys que per Jaime Mayor Oreja) s'estavellés una vegada més sense remei contra les urnes. I és que n'hi ha que no n'aprenen mai.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF