15/01/2015

La senzillesa de la complexitat

3 min

Vivim temps paradoxals. Avui, justament quan les interconnexions naturals, humanes i cognitives estan més desenvolupades i són més complexes que mai, socialment és com si tendíssim a protegir-nos-en, tot construint marcs conceptuals simples i lineals.

En el fons diria que no fem altra cosa que seguir les ensenyances de Confuci, ni que sigui de manera inconscient. I és que la vida, efectivament, és simple. Som nosaltres els qui insistim a complicar-nos-la. El problema, però, és que simplificar-la no és tan senzill. Tal com cantava Pete Seeger, qualsevol ximple pot fer que una cosa sigui complexa, però per fer que sigui simple cal ser un geni.

Quina és, doncs, la qüestió? Ben simple: que simplicitat no és el mateix que simplisme. Si bé la simplicitat és necessària (i, repeteixo, difícil d’arribar-hi), el simplisme, en canvi, esdevé un perill, i fins i tot una amenaça.

Per exemple, de cara a simplificar el llenguatge, tendim a etiquetar. Ho fem contínuament, de manera conscient o inconscient. De vegades sense mala intenció, però d’altres amb intencions manifestament feridores. Construïm grups a partir d’una opinió, d’una professió, d’una afició, d’una orientació sexual, d’un gènere, d’una edat, d’un origen. La frontera entre la simplicitat necessària i el simplisme perillós, però, la creuem cada vegada que l’adjectiu esdevé categoria, i sobretot quan dividim el món en, només, dos grups: vosaltres versus nosaltres. Tu ets dels meus, o no ho ets (jo ho decideixo). Si estàs amb ells, ets com ells (en tot), i per tant ets el meu adversari. O, pitjor, el meu enemic.

El matís fa mandra, molesta, incomoda. És molt més fàcil (més simple) reduir el món a binomis diàfans, purs, ben definits i, si pot ser, que no es toquin entre ells. Però fent-ho d’aquesta manera, errem. Quan m’etiquetes em negues, diu Kierkegaard. L’etiqueta acaba esdevenint un tret verbal que fereix sempre, i de vegades fins i tot mata, literalment.

Ens refugiem en la trinxera del nosaltres (els meus), cercant una seguretat que no gosem veure a camp obert. Però la trinxera és fosca, humida i, a la llarga, perillosa. Si es vol aturar el combat, tard o d’hora cal sortir de la trinxera (el simplisme), i trepitjar el camp de batalla (la complexitat).

La ciència i les matemàtiques fa temps que estudien els sistemes vius, i en concret les seves múltiples interconnexions. Del procés que fan servir per entendre’ls se’n diu dinàmica no lineal. La literatura popular, en canvi, s’hi refereix com a teoria (o ciència ) de la complexitat. Estudien la vida com a sistema, o, més ben dit, com a interacció entre sistemes.

Aquesta manera de llegir la vida suposa un canvi de paradigma. Fins fa ben poc, en ciència s’evitaven les equacions no lineals, per massa difícils. Avui dia, en gran part gràcies a la tecnologia computeritzada, ja no ens fa por afrontar-les. Això té conseqüències, esclar. Per exemple, tal com recorda Fritjof Capra, entre d’altres, la divisió acadèmica entre ciències naturals (les que tracten estructures materials) i ciències socials (les que tracten estructures socials) ja no és possible. Avui, tota comunitat que aspiri a ser ecològicament sostenible ha d’estar dissenyada de tal manera que les estructures materials i socials que la conformen no interfereixin en la capacitat inherent a la naturalesa per mantenir la vida.

En altres paraules, totes les societats estan formades per sistemes interconnectats. Així doncs, les institucions socials haurien de ser coherents amb els principis d’organització que la naturalesa ha desenvolupat per sustentar la trama de la vida, és a dir: ecosistemes (socials) complexos.

Igual que Vandana Shiva, jo també sóc optimista, perquè la vida té els seus propis mitjans per no extingir-se, i les persones també. Tanmateix, per tal que els sistemes avancin, transitin entre estats, evolucionin, sovint calen ruptures. Tinc la impressió, com molta altra gent, que som en una d’aquelles falles de la història de la qual sortiran nous sistemes socials, polítics i de pensament.

La sacsejada moral i social que vivim avui ens aboca a una irremeiable transformació del sistema. Ha arribat l’hora de sortir de les trinxeres i encarar la complexitat amb la determinació de qui, de fet, busca abraçar la simplicitat de la vida.

I és que, tal com deia Richard O. Moore, conegut sobretot per la seva poesia, però també per haver estat director i productor de cinema documental, pacifista i anarquista filosòfic: “Les simplicitats són enormement complexes. Considereu si no la frase «T’estimo»”.

stats