Publicitat
Publicitat

La sensatesa i la por

1 . SORTIDA PACTADA. Una vegada més Francisco Rubio Llorente ha demostrat ser l'únic savi constitucionalista espanyol capaç d'oferir una sortida sensata al conflicte Catalunya-Espanya. "S'hauria d'autoritzar -diu a El País - un referèndum a Catalunya perquè els catalans puguin expressar el seu desig". Si aquest fos la independència, cosa que Rubio no desitja, "el govern podria estudiar una reforma de la Constitució per fer-la possible" i "convocar un referèndum" a tot Espanya. Evidentment, la independència s'ho jugaria tot a la primera cita. Si el sí obtingués una victòria aclaparadora tota la resta es donaria d'escreix. En tot cas, hi hauria hagut un referèndum legal i autoritzat, que és el que la majoria demana, ningú podria discutir el valor del seu resultat, i sabríem realment el pes i el valor de cada cosa. Tanmateix, la proposta de Rubio és massa agosarada, massa racional i massa civilitzada perquè el govern del PP i el PSOE se la prenguin seriosament. A més, trenca un tabú, el de la independència de Catalunya, en la mesura que forma part de la seva hipòtesi de treball. Tot plegat impensable per a un Rajoy que segueix confiant fermament en l'estratègia de la por.

2 . POR. Dues coses sobre "la desproporcionada" (en diplomàtica expressió del comissari europeu de drets humans) llei de seguretat del govern Rajoy. Primera: el projecte dóna un gran marge de discrecionalitat a la policia. És una característica dels règims autoritaris. En democràcia els policies es mouen dins d'uns criteris normatius molt clars. Segona: Espanya és un dels països més segurs del món. ¿A què ve ara aquest neguit amb la seguretat? El govern vol silenciar la dissidència i propagar la por. La por ha resultat útil per mantenir la ciutadania resignada davant les polítiques d'austeritat. I el govern no vol que la camisa de força s'afluixi. Tanmateix, la por fa les societats tristes i obsessives. Ho escriu el poeta Mia Couto: "La por ha estat el mestre que més m'ha fet desaprendre".

3 . NOTÍCIA D'ANDALUSIA. Fins on arriben les pretensions de Susana Díaz? ¿Realment aspira a liderar el PSOE a Espanya o ja en té prou condicionant decisions i votacions amb la força de la federació andalusa? Sembla que voluntat de poder no n'hi falta, però seria difícil d'explicar que ara, després del canvi, deixés empantanegada Andalusia per anar a unes primàries. Susana Díaz, que viu en la política des de jove, se les sap totes de la vida i costums dels aparells, i ha aconseguit pacificar les diferents famílies socialistes. La seva sortida cap a Madrid podria fer saltar la federació a trossets. La ràpida conversió de Susana Díaz en líder carismàtica demostra l'estat deliqüescent del socialisme espanyol: s'agafen a un ferro roent. I confirma que, si a Madrid sortís una figura amb la imatge no cremada i bona empatia, el PSOE aniria amunt. Tanmateix, tant Susana Díaz com l'estancament del PSOE són fruit del mateix estil oligàrquic de partit: molt piramidal i escassament democràtic. Díaz puja per cooptació, legitimant-se en unes primàries organitzades per no fer-les. Per la mateixa lògica, ningú gosa trencar el bloqueig que Rubalcaba ha imposat, per por de pagar les conseqüències de l'atreviment. Una cosa és segura: Susana Díaz, em diuen, està convençuda que el discurs espanyolista abrandat és el que li dóna vots. De manera que mentre mantingui vara alta sobre el PSOE, el PSC tindrà poc marge per a la diferenciació. Això sí, el salt de Susana Díaz ha renovat la moral del socialisme andalús i ha deprimit un PP agafat a contrapeu. I, de moment, la seva pressió sobre UGT pels seus casos de corrupció li està fent guanyar respectabilitat i reconeixement. Almenys això és el que he deduït en una visita a Granada.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF