Publicitat
Publicitat

De sant, res de res

Ala missa de Pasqua celebrada a l’església de la Nativitat, la de la meva infància, a la qual vaig assistir, van passar algunes coses inquietants. El director del cor va cantar Amazing grace amb la tonada de la coneguda balada Danny Boy. I els bancs eren mig buits, tot i que era el dia més sagrat de l’Església. A més, la meva germana es va recordar del meu bateig, quan l’ancià monsenyor Coady es va girar mentre em posava sota la protecció de la Santíssima Verge i jo vaig començar a rodolar per l’altar, alhora que la meva mare s’aixecava disparada i corria sense alè a agafar-me.

Però la missa va ser sobretot inquietant com a preludi de demà diumenge. En una doble canonització pontifícia sense precedents, el papa Joan Pau II serà consagrat com a sant en una cerimònia a la basílica de Sant Pere.

Al Vaticà li va costar trobar els dos miracles exigits per l’Església quan el papa Benet XVI, conegut com el Rasputin de Joan Pau II i guardià de l’ortodòxia, va decidir passar per alt el tradicional període de cinc anys d’espera i es va afanyar a canonitzar el seu mentor. Però el veritable miracle és que s’arribi a fer aquesta canonització. Joan Pau II era encantador i una gran persona des de molts punts de vista. Però va estar al capdavant de l’Església catòlica durant les gairebé tres dècades d’un escàndol de pedofília repugnant i un encobriment grotesc i, per això, de sant no en té res.

De vegades, els líders es destaquen per algunes coses, però aleshores cometen un error tan espectacular que eclipsa els altres èxits històrics que hagin pogut aconseguir. Lyndon Johnson mereixeria ser objecte d’una canonització laica pel que va fer pels drets civils, però no serà mai canonitzat per culpa de la Guerra del Vietnam.

De la mateixa manera, Joan Pau II mereix que se li reconegui el paper que va fer en la caiguda del comunisme. Malgrat que als catòlics neoconservadors que idolatren i idealitzen Joan Pau II no els agradi parlar-ne gaire, també va criticar, amb gran severitat i fermesa, els excessos morals del capitalisme molt abans que ho fes el papa Francesc. Durant el seu primer viatge per Amèrica com a papa el 1979, el pontífex mediàtic va parlar al Yankee Stadium i va advertir contra “el frenesí consumista”. (Tot i que Joan Pau va encoratjar un tren de vida entre els cardenals propi de la reialesa.)

Potser per mirar de compensar la canonització de Joan Pau II, que va fer saltar d’alegria els conservadors perquè va dirigir un Vaticà que no tolerava la dissidència, el papa batejat fa poc com a Francesc ha intentar aplacar els progressistes reduint el nombre miracles a un i fent avançar així la canonització de Joan XXIII. Aquest papa era conegut com “ il papa buono ”, el papa bo. Amb el Concili Vaticà II, va estendre la mà, va abraçar els jueus i va obrir un diàleg sobre el control de la natalitat.

“És un acte d’equilibri polític”, afirma Kenneth Briggs, conegut especialista en temes religiosos. “Per desgràcia, les comparacions són odioses. Joan XXIII va obrir l’Església al món, mentre que Joan Pau II va començar a tancar-la de nou: va convertir-la en una comunitat més restringida i va aixecar fronteres”.

Joan XXIII, el papat del qual va anar del 1958 al 1963, té una imatge “lliure i diàfana”, assenyala Briggs, mentre que “sobre el papat de Joan Pau II plana un núvol”.

Una de les grans vergonyes de Joan Pau II va consistir a permetre que es refugiés al Vaticà el cardenal Bernard Francis Law, un execrable encobridor d’abusos de menors, que el 2002 va renunciar, cobert d’ignomínia, a l’arquebisbat de Boston. Un altre error imperdonable va ser la tenaç defensa de l’abjecte sacerdot mexicà Marcial Maciel Degollado, pederasta, faldiller, estafador i drogoaddicte.

Com escrivia l’any passat Jason Berry a la revista Newsweek, Maciel “va ser el principal recaptador de fons per a l’Església catòlica de la postguerra i també el seu principal delinqüent”.

El seu propi orde, els Legionarios de Cristo, que Maciel va dirigir durant 65 anys com si fos una organització de culte i un caixer automàtic al seu servei i al del Vaticà, el va denunciar pòstumament al febrer per la seva “conducta reprotxable i objectivament immoral”.

Aquesta declaració es va produir després d’un informe de l’ONU que recriminava a l’Església que fes els ulls grossos davant els abusos de menors practicats per sacerdots i els pecats de Maciel, que va abusar de nombrosos seminaristes adolescents, alguns de només 12 anys, i va tenir diversos fills amb dues dones com a mínim. Els seus fills també afirmen que va abusar d’ells.

Que Joan Pau digués a altres societats, la comunista i la capitalista, que s’havien de penedir va ser una gran cosa. La seva tragèdia, però, és que mai va corregir els errors de la seva pròpia societat, que governava amb poder absolut.

Els seus defensors diuen que el Papa no estava ben informat i creia que les acusacions eren falses, com les temptatives que es van fer durant la Guerra Freda per embrutar la reputació de l’Església al seu país natal, Polònia.

Aquest escàndol ha causat uns perjudicis tan terribles a tantes vides i a l’Església mateixa que aquesta justificació no serveix de res. Hauria d’haver reconegut la gravetat d’aquestes conductes i fer-hi alguna cosa, en lloc de fer el paper d’estruç rodamón.

L’Església concedeix el seu premi més important a la persona que podria haver posat fi a una taca que s’anava estenent però no va fer-hi res. Les responsabilitats no s’acaben aquí. És feridor i lleig veure com ara l’Església actua com si aquests milers de víctimes traïdes i perjudicades tinguessin el mateix valor que un asterisc que s’esvaeix lentament.

Joan Pau II potser va ser una figura revolucionària en la història de l’Església, però un home que mira cap a una altra banda en una crisi moral com aquesta no pot ser un sant.

Quan l’Església l’eleva als altars, fa veure que no veu l’infern que ha causat a tants nens i joves de qui havia de tenir cura.

Una gran i santa ceguesa.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF