Publicitat
Publicitat

La salut de les economies emergents

Últimament han sorgit opinions i alguns judicis superficials sobre l’inevitable declivi de les economies emergents i la seva suposada “fragilitat”.

Els que expressen tals pensaments no comprenen l’abast de les transformacions de les últimes dècades i el veritable significat del salt històric que han fet països com la Xina, l’Índia i el Brasil -juntament amb Turquia i Sud-àfrica, entre d’altres-. No reconeixen que les economies d’aquests països no només han crescut a un ritme extraordinari, sinó que també han fet canvis qualitatius.

Econòmicament els països emergents són molt més diversificats, eficients i professionals que en el segle passat, així com molt més rigorosos i prudents, sobretot en política fiscal i monetària macroeconòmica. Els pessimistes no tenen en compte que les economies emergents han reduït sistemàticament les seves vulnerabilitats i estan en millors condicions per fer front a les oscil·lacions dels mercats globals. L’ús de punts de referència obsolets fa dècades -estereotips sobre els problemes eterns del Tercer Món- per avaluar l’estat actual d’aquestes economies subestima la seva força i el seu potencial de creixement.

En vista dels greus errors analítics comesos en l’avaluació de la situació el 2008, quan grans empreses nord-americanes i europees que estaven a punt de fer fallida eren considerades models de competència, i donat el nou escenari, crec que convindria més objectivitat en el diagnòstic de la situació actual i, sobretot, en el pronòstic.

Si la crisi ens ha ensenyat alguna cosa -una crisi que no va tenir lloc a la perifèria, a les economies emergents, sinó al cor del sistema econòmic mundial-és que és millor evitar eufòries inconsistents i alarmes infundades quan es tracta d’avaluar les economies i el destí de les nacions. Una recerca imparcial de la veritat és el millor camí. Això implica examinar les economies reals de cada país de prop, meticulosament i sense prejudicis.

Els països emergents no són ni han estat mai immunes als problemes. Integrats en el mercat internacional, han d’enfrontar-se a les conseqüències del debilitament o el creixement de l’economia global. Aquests països ja no depenen exclusivament de les exportacions -que, tot i la crisi, segueixen a un ritme significatiu-. Els països emergents han creat forts mercats interns amb enormes horitzons d’expansió. La recuperació als Estats Units i a Europa no ha fet aquestes economies menys atractives per als inversors estrangers, que hi segueixen interessats. Les economies desenvolupades, ara més que mai, encara necessiten que els mercats en expansió absorbeixin els seus productes, i aquests mercats en expansió es troben principalment a l’Àsia, l’Amèrica Llatina i l’Àfrica. Cal no oblidar, a més, que el creixement a l’Amèrica del Nord i a Europa tendeix a afavorir el comerç mundial en el seu conjunt.

Quan es tracta d’argumentar que la taxa de creixement disminueix en les economies emergents, normalment es parla de la Xina: l’economia xinesa, que va arribar a un punt rècord de creixement del 14% anual la dècada passada, ha davallat al 7%. És evident que quan els índexs de creixement dels països rics són més baixos, la Xina no pot mantenir el mateix ritme d’expansió. El que es passa per alt, però, és que fa deu anys el producte interior brut xinès era d’uns 1,6 bilions de dòlars i que avui és de gairebé 9 bilions. L’índex de creixement és més baix, però la base s’ha ampliat enormement. A més, després d’haver desenvolupat un mercat intern que demana noves importacions, la Xina ja no depèn exclusivament de les seves exportacions. I gràcies als seus enormes estalvis i reserves acumulades, ara la Xina és una font important d’inversió estrangera a l’Àsia, l’Àfrica i l’Amèrica Llatina.

Tot i que les seves economies són menys potents que la de la Xina, els altres països emergents, amb diversos ritmes de creixement -però sempre en creixement-, també ofereixen motius per a l’optimisme.

El Brasil és sens dubte un d’aquests casos, ja que s’ha adaptat a la nova realitat internacional i és totalment capaç no només de mantenir els seus èxits econòmics i socials de l’última dècada, sinó també de continuar obtenint guanys.

Les dades del Brasil parlen per si mateixes. En l’última dècada s’ha convertit en un país nou en molts aspectes. El seu PIB és ara de més de 2,1 bilions de dòlars -davant dels aproximadament 550.000 milions del 2003-, cosa que el va convertir en la setena economia més gran del món el 2013. En el mateix període el comerç exterior ha augmentat de 119.000 milions de dòlars a 480.000 milions anualment. El Brasil s’ha convertit en una de les sis principals destinacions de la inversió estrangera directa, i l’any passat va rebre 63.000 milions de dòlars, segons les estimacions de les Nacions Unides. També és un important productor d’automòbils, maquinària agrícola, pasta de fusta, alumini i avions, i és un dels principals exportadors de carn, soja, cafè, sucre, taronges i etanol.

La inflació va reduir-se d’un 12% el 2002 a un 5,9% el 2013. Durant deu anys consecutius la inflació s’ha mantingut dins dels límits establerts per les autoritats monetàries, fins i tot en moments d’índexs de creixement accelerats. El deute públic net s’ha reduït gairebé a la meitat en deu anys, i ha passat d’un 60,4% del PIB al 33,8%, segons el Banc Central del Brasil. Des del 2008 el país ha tingut de mitjana un superàvit anual primari del 2,5%, el millor resultat entre les grans economies. La presidenta brasilera, Dilma Rousseff, ha anunciat recentment un programa fiscal dissenyat per seguir reduint el deute el 2014.

Amb 376.000 milions de dòlars en reserves, deu vegades més que el 2002, ara el Brasil pot fer front a les fluctuacions externes gestionant el seu tipus de canvi sense artificis ni turbulències.

A més, el Brasil encara seria un país més avançat si l’impacte de la crisi en el crèdit i el comerç exterior no hagués estat tan fort. La recuperació econòmica dels Estats Units és una molt bona notícia, però ara l’economia mundial està reaccionant als programes d’estímul de la Reserva Federal. Fins i tot en un entorn econòmic tan difícil, el creixement del PIB del Brasil en un 2,3% el 2013 va ser un dels millors entre els països del G-20 que han anunciat els seus resultats.

El que destaca més és que des del 2008 el Brasil ha creat 10,5 milions de llocs de treball, en un moment en què el món, segons l’Organització Internacional del Treball, en destruïa 62 milions. L’índex d’atur del Brasil ha estat recentment el més baix de la nostra història. En la meva opinió no hi ha un indicador més fort de la salut de l’economia.

Durant molts anys el Brasil ha treballat per ampliar i modernitzar les seves infraestructures. La capacitat de generar electricitat ha passat dels 80.000 megawatts el 2003 als 122.000, i la construcció de tres enormes plantes d’energia hidroelèctrica està a punt d’acabar. També ha començat un ampli programa d’associacions publicoprivades per millorar ports, aeroports, carreteres, canals i la distribució i generació d’electricitat, valorat en més de 170.000 milions de dòlars.

Fa poc, a Nova York, en una trobada amb inversors internacionals vaig explicar-los que en aquesta nova era de l’economia mundial el Brasil es prepara per fer passos encara més grans. Vaig notar que la seva percepció del Brasil i del seu potencial de creixement és positiva i realista. La seva inversió continuada en el Brasil portarà sens dubte bons resultats, i els permetrà créixer juntament amb el poble brasiler.

El paper que els països emergents han adoptat en l’economia global no és efímer ni transitori. Han arribat per quedar-se. La seva força econòmica va impedir que el món s’enfonsés després del 2008 en una recessió generalitzada. I segueixen sent importants per a un nou cicle de creixement sostingut.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF