Misc 27/08/2013

El retorn d'Abe Shinzo

Lluc López
3 min
El retorn d'Abe Shinzo

L'aclaparadora victòria del Partit Liberal Democràtic (PLD) a les eleccions de juliol a la cambra alta japonesa ha estat interpretada pels analistes com un vot de confiança al lideratge i a les polítiques econòmiques de Shinzo Abe, el primer ministre que ha promès treure el país del l'estat de letargia i situar-lo de nou en la primera línia de la política internacional. La mateixa nit electoral, un eufòric Abe manifestava que havia entès el missatge emès pels japonesos i que, aquesta vegada, no decebria les expectatives del poble japonès. La frase de moda al Japó, " Japan is back ", descriu no només un projecte polític sinó el retorn d'Abe, un dels primers ministres més atípics de la història recent del país. Aquest cop tot pareix indicar que ha tornat per quedar-s'hi.

Després d'ocupar el càrrec de primer ministre durant onze mesos l'any 2006, Abe es va veure forçat a dimitir quan els votants japonesos li van retirar el suport a les eleccions a la cambra alta, unes eleccions que serveixen de termòmetre de la política japonesa i ajuden a calibrar el suport al primer ministre de torn. Precisament una agenda ultranacionalista i molt poc centrada en els problemes que realment preocupen als japonesos, com l'envelliment de la població o la crisi econòmica, van ser els principals factors que expliquen la seua prematura retirada.

Quan tothom havia oblidat la seua breu aventura, Shinzo Abe va sorprendre a tothom guanyant amb una històrica majoria absoluta les eleccions de desembre del 2012 a la cambra baixa, la institució clau per escollir el primer ministre. Abe acabava de protagonitzar un dels retorns a l'escena política més sorprenents dels darrers anys. Des d'aleshores ha repetit constantment que part del seu èxit es deu al desmèrit del Partit Democràtic del Japó (PDJ), en el poder durant els tres darrers anys. Les desavinences entre el PDJ i els Estats Units, les lluites entre faccions dins el propi partit i una mala gestió davant del triple desastre de Fukushima van provocar una fuita de vots que o bé varen tornar al PLD o bé varen engreixar les xifres de l'abstenció, cosa que va facilitar el retorn d'Abe.

Conscient de la debilitat de la seua victòria, i amb vistes a les eleccions marcadament plebiscitàries que van celebrar-se aquest juliol, en aquests vuit mesos al poder Abe ha sabut convèncer la població que l'anomenada Abenomics és l'estratègia econòmica que necessita el país per sortir de la crisi. Inspirada en una llegenda japonesa, l' Abenomics es visualitza amb tres arcs que representen una política monetària agressiva que està provocant una devaluació de la moneda; una política fiscal expansiva milionària en infraestructures públiques, i un paquet de reformes estructurals que han d'ajudar a augmentar la competitivitat del país. Tot i que la desregulació de sectors poc competitius com l'agrícola o el farmacèutic és tot un desafiament als qui han estat precisament els grups de suport tradicional del PLD, el seu èxit ha estat persuadir la resta de l'electorat que votar-lo a ell significa situar-se en contra dels qui no volen el progrés del país.

Un cop assolida la majoria absoluta a la cambra alta, són moltes les veus que alerten que al darrere d'aquest triomf s'hi amaga una maniobra política per aplicar l'agenda menys amable i més ultranacionalista. En efecte, no és cap secret el fet que Abe, que prové d'una conservadora nissaga de polítics, s'ha mostrat partidari d'una sèrie de polèmiques mesures com la reforma de la Constitució pacifista, la veneració de l'emperador, la creació d'un autèntic exèrcit, la reinterpretació de la història o la instauració del servei militar obligatori.

Ara bé, resulta molt poc probable que en els dos propers anys s'apliqui cap d'aquestes mesures. Els límits a la seva agenda més ultraconservadora són múltiples i evitaran un reposicionament extrem d'Abe. D'una banda, per aprovar qualsevol reforma calen els vots del seu soci de govern, un partit budista que ha reiterat la seva oposició a canviar la Constitució pacifista. A més, Abe hi té en contra la major part de la societat japonesa, que no vol ni sentir a parlar d'una remilitarització del país, ni de la reinterpretació de la història. De l'altra, els seus veïns, amb la Xina al capdavant, són a la vegada els seus principals socis comercials, i un gir excessiu cap a la dreta malmetria severament els interessos econòmics del Japó. En qualsevol cas, en els pròxims mesos sabrem si Abe és un ultranacionalista o un pragmàtic. O, tal volta, les dues coses.

stats