Dissabte, a la graderia del Camp Nou on sec, era impossible que algú tragués un mocador al final del partit. De les 30 cadires a la rodona, 27 estaven ocupades per turistes, i com es poden imaginar, el drama d’un Barça posant en evidència la pobresa de la gestió esportiva de la junta Rosell/Bartomeu els era descriptiblement indiferent. Entre els turistes i el sol rostidor de les quatre de la tarda, la crispació era impossible, amb permís de Pere Navarro.
N’hi ha que hi van amb la família i n’hi ha que hi van amb la sangria, d’aquells que quan t’intenten convèncer que t’has equivocat de seient i et refreguen per la cara una entrada rebregada, els cau de la butxaca el flyer del puticlub. N’hi va haver un que, cada cop que ens va passar i traspassar per davant durant tot el partit, en comptes d’“ excuse me ” ens anava repetint amb ironia: “ Fucking tourists! ” Semblava un arquitecte del nou Espai Barça. Ho va visitar tot: els lavabos, el frankfurt, les crispetes, la zona de fumadors, la noia amb l’armilla de steward i un parell de coreanes addictes a les selfies amb les quals va triomfar menys que amb mi.
Allà el tens a ell amb la seva inconsciència, i allà ens tens als quatre de sempre, mirant-nos emprenyats quan Lafita va empatar al temps de descompte. Encara que haguéssim dut mocador, no ens hauria quedat esma ni per treure’l. Busquets em va llegir el pensament: “Errors impropis de professionals”. Els errors de la dimissió de les responsabilitats col·lectives en tots els nivells del club que baixen en cascada fins al vestidor i acaben inundant els partits. Ja fa un any, després del 0-7 amb el Bayern, van aflorar els símptomes de la lenta decadència. Però el triomf a la Lliga i el trauma a la banqueta van emmascarar la falta de personalitat en el govern de la situació.
Ara són indissimulables l’atonia de Messi (que condiciona tot l’equip), el naufragi defensiu, la insuficiència física del migcamp i la pèrdua de tensió competitiva i de la disposició al sacrifici i a l’alegria compartides. El “Tot guanyat, tot per guanyar” ha resultat ser un bonic eslògan que els jugadors no s’han cregut. És humà. I en una època en què ja no queden jugadors que fotin un crit i tothom formi, la responsabilitat de la refundació recaurà sobre el nou entrenador. Algú que es cregui l’estil de joc, que discuteixi pels fitxatges, que sigui capaç de tornar la competència a les alineacions i que tingui prou mà esquerra per manar sense que li facin el llit. Algú a qui mirar amb confiança quan els partits es torcen.
No resulta gaire tranquil·litzador que els mateixos gestors que han portat l’equip fins a aquest trist final d’etapa siguin els encarregats de tornar a construir un Barça que competeixi. No queda clar si la responsabilitat de la futura plantilla recaurà sobre el president, el director esportiu o el nou entrenador. I, malgrat tot, un vestidor amb jugadors tan bons no pot estar tan lluny de tornar a ser campió.
