Publicitat
Publicitat

La responsabilitat dels pares

Si prenem en consideració la història, comprovarem que l'existència de les institucions de menors és força recent. Concretament, va ser el 1899 que a Chicago es va crear el primer Tribunal de Menors del món. És cert que amb anterioritat hi havia hagut altres institucions d'acollida i tractament, però no va ser fins aleshores que se'n va crear una organització formal. A Espanya la primera a erigir-se va ser el 1920 a Bilbao. Aleshores es va instaurar un sistema de menors que considerava l'infant o el jove un objecte de protecció i no un subjecte de drets. Sota la influència del positivisme criminològic, hi havia la idea que el més important era aïllar el menor del seu entorn natural, que al cap i a la fi aquest era el factor que el perjudicava. Així, durant un llarg període de la història, determinats nens i especialment nenes van ser aïllats, separats de les seves famílies amb la idea de protegir-los internant-los en institucions amb l'objectiu de corregir-los i adaptar-los a la societat dominant.

Després de la Segona Guerra Mundial, i especialment amb la Declaració Universal dels Drets Humans, hi va haver un canvi de paradigma important, per bé que el seu ressò no va arribar amb la mateixa intensitat al col·lectiu dels infants. Si bé és cert que es va posar l'accent en la necessitat educativa dels menors i no tant en l'ús de mitjans coercitius, els nens i els joves continuaven sense tenir reconeguts una sèrie de drets específics.

Van passar més de quaranta anys fins que els drets que afectaven directament la infància no es van veure reconeguts a través de la Convenció dels Drets de l'Infant, el 1989.

També a casa nostra, tant les lleis estatals com les de Catalunya de mitjan anys vuitanta van començar a reconèixer els menors com a subjectes de dret, i no només com a objectes de protecció. Aquesta concepció va tenir grans repercussions en l'àmbit educatiu, familiar, penal i judicial.

Però ser tractat com a subjecte de dret també implica assumir una sèrie d'obligacions. De manera que aquest reconeixement alhora va suposar una afirmació de la seva autonomia i de les seves decisions.

Decidir l'edat en la qual un menor pot opinar sobre algun aspecte de la seva vida és un tema espinós i sovint poc coherent. Passa amb casos com el de la separació dels pares, el del consentiment per mantenir relacions sexuals, l'acceptació o no d'un tractament mèdic o l'edat mínima per casar-se o per treballar, per posar-ne alguns exemples. Les edats són legalment diferents i no sempre gaire congruents. Així, es parla de la maduresa d'un adolescent com si es tractés d'un terme científic que es pogués establir amb objectivitat.

Els en posaré un exemple molt concret: la responsabilitat penal al nostre país comença als catorze anys, mentre que a Anglaterra és a partir dels deu. ¿Això vol dir que els nens anglesos són més madurs que els espanyols? Sens dubte que no, es tracta tan sols d'un criteri de política criminal que cada estat adopta segons la seva pròpia consideració.

Ningú no dubta que volem joves responsables amb drets i obligacions (també adults, esclar), però ¿què passa quan aquests joves no actuen adequadament? Des del meu punt de vista existeix el que en podríem denominar una responsabilitat juvenil; és a dir, que se'ls ha d'exigir un compromís i una rectitud, per bé que la manera de respondre-hi no pot ser la mateixa que la dels adults, i en aquest matís hi ha precisament la diferència. No se'ls ha d'excloure de la responsabilitat, sinó que l'exigència respecte dels adults ha de ser diferenciada.

Així doncs, si un menor abusa del consum de begudes alcohòliques, ¿a qui podem atribuir la culpa? Voldria puntualitzar, d'entrada, que a mi no m'agrada parlar de culpes i que en tot cas entenc que moltes vegades són compartides. Però hem d'acceptar que també hi ha una part de decisió estrictament seva, i que negar-ho seria posar traves a la seva pròpia autonomia o objectar que els seus actes li pertanyin. El fet de no acceptar-ho suposaria educar el jove en una dependència més gran i accentuaríem la seva irresponsabilitat. Amb això no estic dient que la família o l'entorn no tinguin també una part de responsabilitat, però aquesta no ha d'anul·lar mai la seva pròpia part d'implicació.

La imposició de sancions als pares per la conducta dels fills és una qüestió que em preocupa, no tant per ells, ja que potser en són mereixedors pel fet d'haver adoptat postures excessivament permissives, sinó perquè això pot suposar un pas enrere en la pròpia responsabilitat dels joves. He de reconèixer que més que una multa econòmica, que probablement acabaria recaient sobre aquells que no la poden pagar, em semblaria molt més constructiva l'assistència conjunta de pares i fills en cursos o espais d'ajuda on poguessin tractar el problema conjuntament. Una iniciativa que en altres països s'ha posat en marxa amb el nom de conferencing . No tinc cap dubte que un menor amb un "coma etílic repetit", que és el que em sembla que es vol sancionar, té primer de tot un greu problema personal i educatiu. ¿Creuen, de debò, que una multa el pot ajudar a rectificar?

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF