Misc 02/04/2014

El rescat de la realitat

i
Josep Ramoneda
3 min

1 . FRUSTRACIONS. La catàstrofe socialista a França té poc misteri: l’electorat popular que tradicionalment havia votat l’esquerra ha abandonat el Partit Socialista. Els èxits de Marine Le Pen sempre són fracassos de l’esquerra. Ella ha sabut connectar amb els perdedors de la crisi, amb la França desorientada i atemorida. Aquesta desfeta és també una interpel·lació a la socialdemocràcia en general: si no aconsegueix diferenciar-se de la dreta està condemnada a la frustració permanent. Hollande va arribar sota el signe de la calma. La ciutadania estava cansada d’un president, Nicolas Sarkozy, que prometia una revolució cada matí però que després de cinc anys va deixar el país sense canviar-hi una coma. Hollande exhibia contenció i la bandera de la justícia social. Dos anys després, només es parla d’atur, deute i desigualtat, i d’afers de vida privada, com quan se’n va anar Sarkozy. La calma s’ha convertit en depressió. I quan França es deprimeix puja el Front Nacional.

La resposta de François Hollande confirma que Marine Le Pen segueix marcant l’agenda política. Ha optat per Manuel Valls, que, des del ministeri de l’Interior, no ha mirat mai prim a l’hora d’actuar contra la immigració irregular o contra els gitanos, aquesta ínfima minoria, disset mil persones, que els polítics francesos han convertir en cap de turc. Quina és la missió d’un dirigent polític: atiar les baixes passions de la ciutadania o defensar, explicar i fer respectar els principis de la República? Tristos temps aquells en què s’han de formular preguntes com aquesta.

Manuel Valls, popular i amb aspiracions presidencials, estava molt còmode en el ministeri de l’Interior, a distància del desprestigiat president Hollande. Però ha tingut el coratge d’acceptar el repte de rescatar el govern en una missió gairebé impossible. Valls té la virtut de parlar clar i transmet la sensació que diu i fa el que pensa. I té un rictus d’estar permanentment enfadat, que connecta amb l’estat d’ànim d’una bona part de la ciutadania. ¿Serà capaç de rescatar l’electorat seduït per Marine Le Pen i el que ha anat a l’abstenció, és a dir, tant el vot de la por com el vot de la frustració, del nou desengany amb l’esquerra? No li serà suficient el seu estil dur i contundent amb els perdedors, necessitarà també enfrontar-se als poderosos, començant per Alemanya, si no vol estar lligat per l’ortodòxia europea. Gosarà? L’hi permetrà, el president? La dreta, que s’ha trobat la victòria dividida i sense programa, està esperant que els socialistes s’acabin de carbonitzar, abans d’entrar en la desgastadora baralla de famílies per la candidatura presidencial. Manuel Valls haurà d’accelerar, s’ho juga a tot o res.

2 . SUPÈRBIA. El comiat de Suárez s’ha volgut prolongar amb un funeral d’estat que ha resultat lamentable. La supèrbia de Rouco Varela -per què ningú va impedir que fos ell el que oficiés?- el va dur a buscar protagonisme allà on no li tocava i va deixar clar que l’esperit de la croada està viu encara en algunes consciències. A què venia parlar de risc de guerra civil? La presència del dictador Obiang, al qual el govern de Rajoy sembla voler netejar la imatge (conferència al Cervantes, visita de la selecció de futbol a Guinea), únic cap d’estat assistent a la cerimònia, diu molt del poc que pinta Espanya al món. Les representacions internacionals eren d’ínfim nivell. La llei de la gravetat en política també és inexorable. Tothom té el pes que té.

3 . REALITAT. Diu Cristóbal Montoro que els informes de Càritas sobre la pobresa no reflecteixen la realitat. És una frase important perquè resumeix el desajust entre governants i ciutadans. Per Càritas la realitat és una suma d’experiències humanes, per Montoro és el conjunt de xifres i dades que ell maneja. Però la realitat és concreta. No pot ser mai una mitjana estadística.

stats