Una rampa amb més perill que l’Estafeta

MARISA GOÑI
MARISA GOÑI

Aquesta setmana s’ha plorat, i molt, en els jutjats de Palma. En acabar la segona sessió del judici contra els 44 estudiants que van ocupar la Conselleria d’Educació, Ana María Rodríguez, la cap de gabinet, es va esfondrar davant Elèctrica Matas. Li van flaquejar els genolls i la camarilla que l’acompanyava la va agafar per evitar que caigués a terra. Em trobava a escassos metres de l’escena i, vist el que es va veure al jutjat, vaig evitar qualsevol aproximació d’auxili que es pogués malinterpretar i es convertís en intent d’agressió. Tot aquest sainet es podria haver evitat si els governants complissin amb les seves promeses, especialment amb una que repeteixen insistentment davant la desafecció ciutadana cap a la política: hem entès el missatge, escoltarem el poble. Quan un col·lectiu extens arriba a la porta de les institucions que se suposa que els representa a lliurar uns papers amb les seves reivindicacions, algú hauria de sortir, almenys, a recollir-los. Així de senzill. Però no donar curs -no parlem ni tan sols de complir- a una petició emanada del poble sobirà no es considera en cap precepte com a contrari a dret.

Isabel Antich també va plorar al jutjat. Als seus 81 anys, busca reparació pel que va patir sent nina, quan tot just en tenia cinc. Amb els ulls humits d’emoció, va entrar a la sala per explicar que al seu pare l’hi van portar el 1936 per ser d’Esquerra Republicana d’Algaida, li van disparar a les cames i, mentre es dessagnava, el van cremar viu en una foguera a Manacor. Només vol trobar-ne el cos per donar-li digna sepultura. Cap funcionari dels que la van escoltar al Jutjat d’Instrucció 4 de Palma va poder contenir les llàgrimes. Quan va sortir, la vaig abraçar i em vaig sumar a la reparació social que amb el seu alè procuren tants ciutadans indignats als milers de descendents d’assassinats del franquisme desemparats per la negativa d’Espanya a investigar aquests crims. L’exhort d’una jutgessa argentina ha obert un camí imparable, que cap mur repressor pot contenir fins i tot en les democràcies fràgils.

Un mur difícil de superar és el dels paradisos fiscals. El tancament en fals del cas Nóos pel que fa a l’evasió de capitals té una altra oportunitat. El comptable Marco Antonio Tejeiro, que a més duia els comptes dels ducs de Palma, confirma alguns detalls del modus operandi en la seva autoinculpació de sastreria, que, en aquesta matèria, sol esquitxa el seu odiat cunyat Torres i diu desconèixer si Urdangarin n’estava al corrent. Disputes econòmiques familiars fa temps que mantenen enfrontats Marco Antonio i el seu germà Miguel amb la seva germana Ana María i el seu marit. D’aquesta nova compareixença, es podrien derivar noves citacions a l’elenc de col·laboradors que havien quedat desimputats per falta de proves davant l’opacitat de les entitats financeres a l’hora de respondre els requeriments de la Justícia. I d’aquestes noves citacions poden emanar nous elements que podrien treure el son a Suïssa. Mentre alguns membres de la investigació es veuen guanyadors de la porra que fixa per Nadal el tancament de la instrucció, altres fan càbales sobre si Castro pot o no citar en aquesta fase del procés un autoinculpat. Espolsen jurisprudència i apareix el cas Policlínica, on un penedit que volia declarar després del pas a procediment abreujat va recórrer perquè no el deixaven i li van donar la raó. El 12 de juliol la rampa pot tenir més perill que l’Estafeta en el encierro.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF