Andratx, el Solnegre de Baltasar Porcel, és el primer lloc on, amb un martell i una escarpra, han llevat una placa, feta de rajoletes pintades, que recordava que el molt honorable Jaume Matas havia inaugurat l’institut d’educació secundària del poble (en companyia d’Esperanza Aguirre y Gil de Biedma, aleshores ministra del ram). La imatge no té l’espectacularitat d’aquelles que ens mostraven l’enderroc de les gegantines estàtues d’Enver Hoxha a Tirana, de Saddam Hussein a Bagdad i tantes altres -les de Franco es retiraren amb delicadesa extremament atemorida-, però, Déu n’hi do: a l’afectat no li deu haver fet gens de gràcia, i als seus amics polítics..., perdó, ja no en té. Sigui com sigui, la imatge d’un operari amb dues eines tan domèstiques enterrant, ell tot solet, el memorial del president Matas també ens parla del nostre tarannà i ens diu l’altura assolida com a poble.
Aquests dies també s’ha exhumat un altre document significatiu: Jaume Matas inaugurant la nova presó de Palma en companyia de Jaime Mayor Oreja (aleshores també ministre del ram), però no és probable que Matas compleixi la pena de presó a l’establiment que ell mateix havia inaugurat: el sarcasme seria insuportable fins i tot per als populars, que, de temps enrere, fan com si no coneguessin l’expresident illenc ni de vista ni d’oïda. No s’ha de silenciar, però, una difosa frustració entre molts de mallorquins, que opinen que l’haurien d’haver tancat aquí: no sé si aquest sentiment procedeix d’un afany de revenja o d’un sobiranisme balbucejant, inconscient en tot cas. Afirmen alguns populars que l’expresident illenc els ha retut un últim servei: fer de boc expiatori -no m’agrada, diguem que fer de cap de turc- per a la negativa de l’indult a Baltasar Garzón: tristíssim destí de qui va ser dues vegades president del Govern balear (la primera, mitjançant traïció al president Cristòfol Soler; la segona, per les urnes) i ministre del govern espanyol -de Medi Ambient, tot i que val a dir que no el deixaren intervenir en el cas del Prestige, el petrolier que sollà el món a Galícia.
Sigui com sigui, hi ha unes quantes plaques més que recorden les accions -no se’n fan, llàstima, en memòria de les omissions- de Jaume Matas. Ara se suposa que a molts de llocs seguiran l’exemple dels andritxols, capdavanters en tantes coses i sempre més agosarats que la resta de mallorquins: se suposa, però no hi ha res segur, en un país on encara queden restes glorificadores del franquisme i on el Racó de la Memòria, de Porreres, en homenatge a les víctimes del feixisme, és objecte d’atacs vandàlics sense que s’arribi mai a escatir la identitat d’aquests patriotes.
(Potser és el moment, per al govern municipal de la ciutat, de preguntar-se què passarà amb la dedicatòria de la Rambla de Palma als ducs de Palma si Iñaki Urdangarin és trobat finalment culpable de les pilleries que la instrucció li atribueix, i la seva esposa és declarada innocent. No són qüestions menors per a uns governants tancats en la seva càpsula de poder.)
En tot cas, hauríem de demanar la màxima cura en la desconstrucció dels homenatges a ciutadans atrapats en les xarxes de la justícia. Tranquil·litat i bons aliments, com diem a Mallorca: no fos cosa que un impuls polític momentani afegís una força sobrera per desferrar la rajoleta i en fes trinquis. Les plaques s’han de tractar com a material sensible en qualsevol cas. Totes elles -de tots els signes- tindrien el seu lloc en aquests establiments museístics on solen anar a parar les pintures mediocres (o les insuportablement dolentes) i els estris vells que no caben enlloc més: els museus d’història de Part o Banda. Certament, n’hi ha alguns d’exemplars, però la majoria semblen antigues cases d’una certa figurera, abandonades en mans de decoradors imaginatius i proclius al desbarat. On es col·loca, per exemple, la tassa d’excusat que emprà Felip V al seu pas per X? Sens dubte, al museu d’història d’X (o de la província). És així com, en aquestes instal·lacions, cobren sentit -entenguem-nos- andròmines i trastos en general.
En el cas de les rajoletes d’Andratx, la seva funció no seria tant la de recordar-nos l’ascens i la caiguda de Jaume Matas com la de no perdre memòria de com érem nosaltres, que li havíem lliurat el poder a cor què vols, una societat que li havia anat darrere amb la creença que era la persona indicada per dur-nos a bon port. ¿Darrere de cada gran governant hi ha un gran poble? Potser. Segur que darrere de Jaume Matas hi som nosaltres. Tan depriment com real.
