Publicitat
Publicitat

La ràdio que empeny / El mòbil que angoixa

La ràdio que empeny

Basté o Terribas; Puyal o Pou; aquest Toni Clapés que cada temporada afina més l’equilibri entre el riure i la informació d’una Versió imprescindible... La ràdio en català, de primera divisió, ofereix un producte d’una qualitat que la fa aclaparadorament guanyadora segons les xifres d’audiència i de consum que s’han publicat aquesta setmana. A una banda i l’altra de la Diagonal, i basant-se en un model de “les estrelles que estiguin contentes i la resta, rotació”, la ràdio ha sabut trobar el que, sovint, és el més difícil en la comunicació: el to. La nostra ràdio, al segle XXI, ha aconseguit fugir d’impostures, ha sabut triar temes, relats i enfocaments que l’han fet atractiva a l’oient. Potser, això sí, ha canviat la manera d’escoltar-la: ja sigui amb l’ordinador a la feina o fent-se, cadascú, un menú a mida al podcast per posar-s’ho quan pugui. Amb aquest reconeixement de l’audiència i amb la vanitat de la influència és més fàcil arremangar-se cada dia. Per això em ve de gust, avui, baixar un graó per aplaudir el munt de magnífiques emissions de ràdio local que es fan a Catalunya. (No pas tota, ja s’entén.) Ara que per la promoció de la meva última novel·la he anat de la Seca a la Meca, d’entrevista en entrevista, puc dir que el planter de la ràdio que es fa des del territori és, sovint, tan professional i dringa tan bé com pugui sonar la del primer nivell. Si jo fos cap de programes d’una emissora que no es vulgui adormir a la palla, apostaria per la Carla Sanmartín del magazín matinal de Ràdio Vilafranca. O em fixaria molt com ho fa la Lídia Juste de Ràdio Rubí. O em preguntaria per què les grans emissores no fan un programa cultural com el que, un cop al mes, presenta la Clara Calbet a Cardedeu Ràdio. O valoraria l’entusiasme jovenívol del Dídac Romagós de Ràdio Vilablareix. També a la ràdio, cal mirar el planter.

El mòbil que angoixa

Ahir a la nit, en una antiga fàbrica de cervesa (ara si no muntes un esdeveniment a la Damm o a la Moritz ja no ets ningú) es va presentar una aplicació de mòbil per desenganxar-se del mòbil. Sembla un contrasentit però, si entres a l’app potser t’adones que no ho és tant. FaceUp, creada per Marc Masip, psicòleg de Desconect@, i Nacho Giner, director d’iBooMobile, és una aplicació pensada per desenganxar-te de l’ús excessiu del teu smartphone. La màxima podria ser -el concepte no surt a cap dossier de premsa- que com més intel·ligent és el telèfon més enze et tornes tu. Les estadístiques diuen que, de mitjana, una persona que té un smartphone el mira 150 vegades al dia. Si posem que hi ha unes hores que ronquem, vol dir que cada hora mirem la pantalla un fotimer de cops ja sigui per consultar els mails, el Twitter, per retocar fotos d’Instagram, per jugar a l’Apalabrados, batre rècords del Candy Crush o per respondre whatsapps. Al final, per a desconsol de Telefónica, el que sembla que fem cada vegada menys és trucar i parlar. Com sabem si hi estem enganxats? D’entrada FaceUp et fa un qüestionari sobre els teus hàbits. Tots podem reconèixer, de fet, si som addictes a alguna cosa. ¿Mires la pantalla sense que hagi sonat el mòbil? ¿Et neguiteges quan s’acaba la bateria? ¿Et fots de mala gaita quan no tens cobertura? ¿Dorms amb el telèfon engegat? ¿Pateixes nomofòbia (la desesperació habitual quan t’has deixat el mòbil a casa)? Masip aconsella saber desconnectar per connectar de veritat. Reivindica tenir el cuquet d’haver de dir les coses a la cara, ja sigui per declarar-se o per discutir, i no amagar-se en la covardia d’un missatge de text. “Aixeca els ulls de la pantalla i mira al voltant”. Un bon consell per als intoxicats, per als adolescents i per a tots aquells conductors -i conductores- que cada vegada més van amb el mòbil en una mà i el volant a l’altra. Un perill públic.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF