19/01/2015

El pressupost: un part medieval

3 min
El pressupost: un part medieval

És difícil encertar el judici personal d’una persona pública que un no coneix. El personatge públic normalment és molt diferent de la persona que hi ha al darrere. Els personatges públics generalment són com els superherois i els supermalvats: tenen una identitat secreta.

Jo ho he pogut comprovar directament durant el meu pas per la política. Per exemple, el Joan Clos que jo vaig conèixer de prop era un fill de pagès fet a ell mateix, molt intel·ligent i intel·lectualment sofisticat, enfocat a resoldre els problemes que ell estimava importants. Avorrit i desgastat fins a la frivolitat de conèixer tanta gent i de gestionar una infinitat de contrarietats any rere any. No destre en la comunicació pública i regat d’un punt de dislèxia. Potser una de les tres millors persones en termes humans que he conegut en política. Una pregunta que sovint em feien quan treballava per a ell al ministeri d’Indústria era: “És tonto, no?”

Del conseller d’Economia, Mas-Colell, n’he llegit moltes coses. El personatge públic és el d’un dels grans acadèmics catalans del segle XX. Un venerable professor cridat a gestionar un àmbit extraordinàriament complex en una època de greu crisi econòmica. Un Gandalf català que ha de teixir solucions a problemes foscos amb astúcia i poders ocults. Però ¿com és la seva identitat secreta? Els que el coneixen em diuen que, com els passa a molts acadèmics, la gestió no és el seu fort. També em diuen que és sòlidament honest i allunyat de les punyalades habituals en la gresca política. Jo realment no sé com és, però sí que recordo que el 31 de març del 2011 va dir contundentment: “Ens inviten a maquillar números, però no ho farem!”

Jutjar pressupostos és molt més precís que diagnosticar personatges públics. Ho dic per experiència, ja que la meva feina inclou analitzar plans financers i equips humans. En general els diagnòstics sobre números són els que resulten més correctes. Els pressupostos són segurament una de les construccions més útils i grises de les matemàtiques. Són els aparells de raigs X de les finances, ens permeten veure què passa a dins del cos per entendre què està passant.

En aquest sentit el pressupost presentat per la Generalitat és dramàticament revelador. El pressupost, esclar, no menteix. Hi podem desentranyar com el govern de la Generalitat decideix ignorar la realitat immediata i renuncia a explicar com aconseguirà 2.500 milions d’euros dels 23.448 milions d’euros que proposa gastar. Un forat del 10,7% de tota la despesa. Podem observar els buits que té el pressupost: no reflecteix cap reforma ni cap canvi en profunditat després de set anys de crisi, quatre de president Mas i tres eleccions en cinc anys. Aquests fets queden relegats davant de la convocatòria d’eleccions el setembre del 2015, unes eleccions que part de l’espectre polític vol que siguin plebiscitàries.

Tot això és coherent. Si el Govern té com a prioritat declarada la construcció nacional, la lluita pel dret a decidir i convocar unes eleccions plebiscitàries, ¿per què cal solucionar aquestes injustes dificultats pressupostàries immediates? Com es pot trobar-los solució avui si depenen en gran part d’un govern central del PP que té com a ministre d’Hisenda Cristóbol Montoro? Quina solució possible hi ha si no som independents? La lògica del Govern i el Parlament ens porta a una resposta: cap. Esclar que jo tot això ho entenc. Sí, ho entenc, però com deia el Maki Navaja: “ Ke te entienda no significa ke te comprenda ”.

A Catalunya treballar per la independència i el dret a decidir demà ajuda a dissimular la inoperància i a mitigar el desgast d’avui, com va explicar el conseller Santi Vila en dir que “la il·lusió que ha generat el procés sobiranista ha permès superar les retallades” (TV3, 15 de desembre de l’any passat; el 6 de gener va reiterar la idea amb altres paraules en el marc d’un article a l’ARA). Estupefacte, un ràpidament pensa que l’hi ha permès a ell i al Govern, però no necessàriament al país. El programa de TV3 Polònia ho explica de manera molt més directa i divertida. Quan el conseller Mas-Colell no sap com quadrar els comptes del pressupost, el president Mas li proposa la solució cantant i ballant: “Quan un problema fa patir un conseller... el més fàcil és tapar-lo bé... amb una estelada”.

Ara el president Mas torna a posposar les decisions difícils i convoca eleccions per al setembre, tot amb l’objectiu de portar Catalunya cap a la independència. Alhora, el tràmit i l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat són un part medieval, amb poca ciència, molt de dolor, una mica de brutícia i un elevat índex de mortalitat entre les parteres. Molta proposta per al llarg termini però poca gestió de l’actualitat.

stats