Opinió 30/03/2014

Un president contra el seu país

i
Damià Pons
4 min

Fa tot just una setmana que aquest diari va publicar un reportatge sobre Miquel dels Sants Oliver, en ocasió del 150è aniversari del seu naixement. Amb el llibre La cuestión regional (1899), Oliver va ser el primer que va elaborar una proposta detallada i argumentada d’autogovern per a les Balears, en el marc d’un Estat espanyol que reconegués la seva pluralitat nacional interna.

Al llarg del segle XX, varen ser molts els intel·lectuals i polítics illencs que varen reivindicar el dret de les Balears, o d’alguna de les seves illes en particular, a disposar de capacitat de decisió sobre els assumptes propis. Hauríem d’esmentar, entre molts altres, els noms d’Antoni M. Alcover, Gabriel Alomar, Miquel Ferrà, Joan Estelrich, Guillem Fortesa, els republicans federals, els dirigents de l’Associació per la Cultura de Mallorca, Josep Melià, Josep M. Llompart, algunes organitzacions cíviques i polítiques que s’anaren creant durant les dècades de 1960 i 1970... En tots els casos, fossin més conservadors o més progressistes, tots ells compartiren de manera absoluta una convicció: el dia que les Balears tenguin autonomia política, els governants, siguin del color ideològic que siguin, defensaran i promocionaran obertament els elements que de manera més substancial defineixen la personalitat dels nostres pobles insulars. Volem dir la llengua, la cultura, la memòria històrica, el patrimoni en tots els seus àmbits... I, a més a més, també en defensaran amb ungles i dents els seus interessos polítics i econòmics. Els precedents d’autonomia administrativa i política que fins aleshores hi havia hagut a Espanya -la Mancomunitat i la Generalitat republicana catalanes eren els casos més pròxims- havien confirmat que l’abans esmentada convicció sempre s’havia fet realitat.

Idò bé, a l’Espanya de les desset comunitats autònomes sorgides amb la transició postfranquista, s’ha produït una novetat important: hi ha hagut territoris amb Estatut d’Autonomia -no és casualitat que hagi estat en l’Espanya no assimilada- en els quals els seus governants no tan sols no han defensat ni promogut la llengua i la cultura privatives, sinó que s’han dedicat a maltractar-les, a convertir-les en prescindibles i a arraconar-les al màxim. I tampoc no han plantat cara a l’Estat en defensa dels drets polítics que els reconeixia el seu propi Estatut o dels seus interessos econòmics. M’estic referint a Andalusia i a Extremadura? Tal vegada els governs andalusos i extremenys no han fet totes les maniobres i pressions que han calgut per aconseguir un sistema de finançament que els fos favorable? O per ventura han acceptat que l’idioma propi del seu territori perdés posicions en l’ús social o escolar? No, és evident que Andalusia i Extremadura han fet els deures, amb tot el populisme -catalanofòbia inclosa- que en cada moment els ha estat necessari.

Els qui no han fet ni estan fent els deures són els governs del País Valencià i de les Balears en mans del PP. Els presidents Bauzá i Fabra -i abans Camps i Zaplana- governen contra el seu país. No són altra cosa més que executors servils d’aquella estratègia de l’Estat que persegueix assimilar de manera definitiva els valencians i els balears a la identitat uninacional castellana. Bauzá i Fabra no tan sols no adopten mesures de protecció que permetrien frenar la caiguda continuada del percentatge de l’ús social del català, o la constant pèrdua de qualitat en el seu registre parlat, sinó que tenen l’objectiu planificat d’accelerar-ne la minorització i la degradació. En la seva funció de presidents, o bé en prescindeixen, o bé el parlen, en el cas de Bauzá, en la variant del “castellorquín”. Legislen per treure’l fora de l’administració i per reduir-ne la presència com a llengua vehicular a l’escola i als mitjans de comunicació. A la cultura privativa del país, la deixen desemparada del suport públic i no li reconeixen la condició d’element d’identificació comunitària. Quant al dèficit fiscal amb l’Estat, únicament es posen reivindicatius quan els seus caps de Madrid els diuen que ja és arribada l’hora de començar a remoure el galliner per tal de contrarestar les reivindicacions que estigui plantejant Catalunya. La millor prova de la hipocresia reivindicativa de Bauzá és que quan a l’inici de la legislatura va començar a fer retallades (serveis sanitaris, educatius, pagues extra als funcionaris) en cap moment va explicitar que si havia de fer-les, a diferència d’altres comunitats autònomes que no en tenien la necessitat, era perquè el govern de les Balears disposava d’uns pressupostos especialment insuficients a causa del dèficit fiscal del 14% del seu PIB. Per a Bauzá, la prioritat no és evitar que les Balears siguin espoliades, el seu primer objectiu és impedir que com a conseqüència de la denúncia pública del dèficit fiscal no pugui anar-se creant un sentiment generalitzat de desafecció ciutadana envers l’Estat que ens maltracta. Bauzá no té veu reivindicativa pròpia, no és més que un element de la claca pepera que a força de fer renou acaba impedint que s’implanti un sistema de finançament autonòmic que no doni com a resultat el progressiu empobriment dels territoris que més aporten. Tampoc Bauzá i el seu govern no defensen les Balears contra les nombroses mesures legislatives de caràcter recentralitzador (molt exagerat en el cas de la LOMQE) que s’impulsen des de Madrid.

Els nostres cappares de l’autonomisme històric mai no s’ho varen imaginar, però la realitat dels fets ho diu amb claredat: el govern autonòmic del PP fa la mateixa feina que durant més d’un segle i mig va fer l’Estat central. Despersonalitzar lingüísticament i culturalment el nostre país, subordinar-lo en l’àmbit polític i, en temps més recents, consentir que sigui espoliat a nivell econòmic.

Davant l’evidència dels fets, cal renunciar a l’autogovern? És clar que no. El que cal és canviar els qui s’han de fer càrrec de la seva direcció. De la mateixa manera que tampoc no volem renunciar al sistema democràtic encara que els que en tenguin la gestió siguin el govern de Rajoy -el ministre Fernández Díaz inclòs-, i la majoria absoluta del PP.

stats