Opinió 19/01/2014

Els premis Ciutat de Palma i les males intencions

i
Damià Pons
4 min

La decisió del govern municipal del Partit Popular, l'any 2004, de posar el punt i final als vint-i-cinc anys de convocatòries exclusivament en català dels premis Ciutat de Palma no va ser altra cosa que l'adaptació servil a la línia de pensament sobre les llengües no castellanes que aleshores ja impulsava agressivament la FAES -i els seus cors mediàtics- sota la batuta d'un Aznar convertit en expresident i en l'ideòleg més desacomplexat del nacionalisme espanyol. Entre els nombrosos i diversos objectius, dos de molt importants: el castellà no havia de perdre la seva situació hegemònica en cap àmbit (educació, administració, ús social) i els poders públics no havien de permetre que les cultures històriques diferents de la castellana poguessin dur a terme un procés de recobrament que els acabàs donant la primacia en l'àmbit públic i, en paral·lel, anar guanyant l'adhesió majoritària de la societat.

La legislatura del 2003-2007 i, molt especialment, l'actual, en coherència amb l'objectiu d'impedir que les llengües no castellanes progressivament anassin superant el seu estatus de minoritzades, el PP balear ha anat prenent les mesures que ja coneixem: castellanització dels mitjans de comunicació públics, eliminació del requisit del coneixement del català per accedir a l'administració, reducció de l'ensenyament en català, l'hostilitat permanent contra les entitats i les persones que treballen a favor de la llengua i la cultura pròpies de la nostra terra... L'objectiu és que el català i la cultura que s'hi expressa siguin prescindibles, que ocupin una posició subalterna a tots els nivells, que no funcionin com a lloc de trobada per als ciutadans de múltiples grups lingüístics i culturals que s'han establert entre nosaltres, que no facin la funció d'elements identificadors del nostre país i, finalment, que també perdin la seva situació dominant en aquells escassíssims àmbits en els quals històricament i socialment l'havien aconseguida i que, a hores d'ara, encara la hi tenen.

És en aquest context on s'ha de situar la decisió del PP de Palma d'alterar la normalitat dels vint-i-cinc anys de premis convocats exclusivament en català. Des dels inicis del segle XX, a partir sobretot de la posició adoptada per A. M. Alcover, M. Costa i Llobera i J. Alcover, la producció literària clarament majoritària i indiscutiblement més rellevant feta a Mallorca ha estat en llengua catalana. Els tres prohoms abans esmentats establiren el lligam entre llengua, identitat i creativitat i arribaren a la conclusió que la conjunció dels tres elements no tan sols era del tot factible sinó que fins i tot facilitava la consecució d'una major qualitat i, com a conseqüència, la possibilitat de més universalitat. Aquesta tradició literària en català consolidada a Mallorca al llarg del segle XX, amb un bon ventall d'autors de primera categoria en els diferents gèneres, ben acompanyats per un gran nombre de figures de segon ordre o més menors, va assolir un bon nivell de prestigi i d'arrelament social. N'és la millor mostra el fet que la primera generació apareguda a la postguerra, en el context del clima de menyspreu i de persecució del català que havia implantat el franquisme, va optar sense vacil·lacions per la creació en la llengua del país. M'estic referint a Ll. Moyà, B. Bonet, J. M. Llompart i J. Vidal Alcover. Fins i tot el pes i el prestigi de la tradició literària en català va ser capaç de seduir un escriptor que estava ben poc predisposat a escriure-hi. Estic parlant de Ll. Villalonga, convertit els anys seixanta en un clàssic de les lletres catalanes. I els nombrosos autors de la generació dels setanta igualment optaren pel català com a llengua literària encara que no havien tengut cap oportunitat d'aprendre-la a l'escola, la llengua, ni tampoc de conèixer mínimament l'obra dels autors que els havien precedit. I així ha continuat succeint fins avui mateix. El balanç d'aquest corrent literari en català, a hores d'ara ja del tot dominant a cada una de les nostres illes, necessàriament ha de ser considerat molt positiu quant als seus resultats artístics. I aquest fet no és contradit per l'existència d'altres escriptors illencs que optaren per l'ús del castellà, alguns dels quals també tenen mèrits evidents.

En llevar l'exclusivitat de l'ús del català als Ciutat de Palma, el PP sobretot va pretendre i pretén tres objectius: d'una banda, impedir que els premis puguin fer una funció identificadora, en permetre que la nostra cultura pugui afirmar-se amb claredat com a diferenciada de la castellanoespanyola; de l'altra, retirar qualsevol tipus de tracte de preferència a la cultura que s'expressa en català, una priorització del tot necessària, ara tant com sempre, si se'n vol garantir la continuïtat dins el territori històric que li és propi; i, finalment, fer perdre l'hegemonia (en nombre d'autors, en volum de producció, en projecció social i en difusió internacional) a la creació escrita en català, una hegemonia que ha estat capaç de mantenir al llarg de més de cent anys, sobreposant-se a entrebancs polítics molt adversos gràcies a la fermesa dels escriptors i al suport de sectors culturitzats de la societat civil.

Amb la seva decisió respecte als Ciutat de Palma, el PP una vegada més s'ha situat en el terreny de la il·legalitat lingüística, en la mesura que contradiu determinats enunciats de la Llei de Normalització Lingüística vigent. Recordem-ne dos: el primer, "l'oficialitat de la llengua catalana es basa en un estatut de territorialitat, amb el propòsit de mantenir la primacia de cada llengua en el seu territori històric"; i el segon, la consideració del català com el "principal símbol de la nostra identitat com a poble". És evident que per al PP tot s'hi val per a destruir la personalitat cultural dels mallorquins.

stats