Publicitat
Publicitat

Els podrits valors europeus

La setmana passada una delegació de representants de La Manif Pour Tous, el moviment francès contra la igualtat en el matrimoni, va visitar Moscou convidada pel patriarcat de l’Església ortodoxa. Com els comunistes occidentals que entre els anys trenta i seixanta del segle passat peregrinaven a la llavors capital soviètica, la delegació ha estat rebuda amb tots els honors per representants oficials, a la Duma i als ministeris. També com llavors, els visitants francesos creuen tant en la justícia de la seva causa que estan disposats a fer el joc a un règim autoritari i a reconèixer el lideratge moral de la Rússia de Putin. Que ja són ganes de reconèixer, tenint en compte que el país està ben amunt en els rànquings europeus més galdosos: de suïcidis juvenils, d’alcoholisme, d’assalts violents a immigrants i a homosexuals, d’addictes a l’heroïna, i un llarg etcètera.

Sense una ideologia atractiva ni èxits econòmics que no siguin resultat dels alts preus dels hidrocarburs, Vladímir Putin sembla decidit a convertir-se en protector de reaccionaris i ultraconservadors de tot Europa. Pregonament convençut de la decadència moral d’Occident, preocupat per la voluntat de la Unió Europea d’escampar els podrits valors europeus a Rússia i els seus veïns, Putin cultiva a casa i cap enfora la imatge de paladí dels valors immortals de Déu, pàtria i família.

En l’espai postsoviètic, la propaganda impulsada pel Kremlin presenta com una amenaça els valors liberals defensats per Europa. Recordem com, per exemple, en plena efervescència d’Euromaidan i mentre el règim de Ianukóvitx s’aferrava amb dents i ungles al poder, el llavors primer ministre, Mikola Azàrov, esperonava els seus desmoralitzats partidaris amb la mentida que només podrien viatjar sense visat a la UE quan Ucraïna legalitzés el matrimoni homosexual. Des de l’Àsia central fins al Bàltic, les sigles LGBT (lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals) es fan servir no només per designar les minories sexuals, sinó -com els insults estàndards en l’època soviètica- per designar tot aquell que defensi el respecte pels drets humans, l’estat de dret, la transparència o les llibertats civils.

A la Unió Europea i als Balcans, el Kremlin busca aliats entre euroscèptics i tradicionalistes. Quan la deriva autoritària li està fent guanyant cada cop més crítiques dins de la UE, Viktor Orbán, el recentment reelegit primer ministre hongarès, troba la mà estesa de Moscou, que li ofereix lucratius contractes per als seus aliats oligarques. Les ambaixades russes donen suport i organitzen viatges a Rússia (i a Crimea, com a observadors de la recent farsa electoral) per als partits de l’extrema dreta antieuropea: des d’Alba Daurada a Grècia i Ataka a Bulgària, fins al British National Party i la mateixa Plataforma per Catalunya. El nou fonamentalisme ultracatòlic i populista que ha renascut a Croàcia i a França a partir de les mobilitzacions contra el matrimoni igualitari no podia trigar a entrar en el radar del Kremlin.

L’impuls de Moscou a aquesta línia reaccionària també té, per descomptat, els seus costos. La part de l’esquerra radical ancorada en aquella estranya mena d’antiimperialisme que creu que l’únic imperialisme a combatre és el dels Estats Units es troba a contrapeu: mentre aplaudia la jugada geopolítica de Putin i la botifarra monumental a l’OTAN, s’ha trobat fent costat a un règim entregat a l’ultraconservadorisme més ranci. Als països on el nacionalisme local té forts elements anti-russos, des de Geòrgia i Romania fins a Polònia i les Repúbliques bàltiques, els detractors -en nom de la tradició i les essències nacionals- del liberalisme social europeu han començat a rebaixar el to de declaracions homòfobes, reaccionàries i euròfobes per no quedar massa a prop de la postura del Kremlin, o en el costat equivocat d’una nova confrontació Rússia-Occident.

Finalment, la mateixa estratègia reaccionària podria simplement no resistir el contrast amb la realitat russa. No deixa de ser paradoxal que el corrupte règim de Putin, que viola constantment els compromisos internacionals en matèria de protecció de drets humans i que governa una societat devastada per la desintegració dels valors mínims de solidaritat, convivència i civisme, vulgui construir el seu lideratge internacional precisament sobre la moralitat. Seria com si, posem per cas, un país s’annexionés, mitjançant una intervenció militar amb prou feines dissimulada, una regió sencera d’un país veí en plena crisi política interna i, a sobre, no deixés de donar lliçons sobre dret internacional.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF