La població com a problema

Estic convençut que els grans problemes del món actual són producte de l’èxit i no del fracàs. D’aquí que siguin difícils, quan no impossible, de resoldre. L’exemple més significatiu és el creixement demogràfic.

Ningú no dubtarà que gràcies a un primer procés de modernització experimentat a Occident des de principis del XIX, es va aconseguir aturar les crisis de mortalitat, reduir la mortalitat ordinària i augmentar l’esperança de vida. Això va suposar arribar fa cent anys a l’increïble nombre de 2.000 milions d’habitants a la Terra.

I això que la medicina encara era poc efectiva. Quan va ser capaç de curar, al llarg del segle XX, i encara més directament a partir de la difusió massiva de les vacunes i els antibiòtics des del 1945, es va allargar encara més la vida. Amb la novetat que ara els beneficiaris de la reducció de la mortalitat eren la pràctica totalitat dels habitants del món. S’ha passat d’una previsió de vida d’uns 47 anys de mitjana mundial a principis dels anys cinquanta a quasi 70 anys en l’actualitat. A Occident cal afegir-hi deu anys més. No hi ha dubte que augmentar l’existència d’aquesta manera té conseqüències difícilment concebibles, totes extremadament positives. Com per no estar-ne orgullosos, idò.

Però aquesta només és una cara de la moneda. L’altra és que ens ha portat a un món de 7.000 milions de persones. A més, el procés afecta tots els territoris, també aquells que han reduït la natalitat. El Regne Unit o les Illes Balears, zones de fecunditat negativa, tenen el creixement més alt dels últims dos-cents anys gràcies a la immigració. Recordem que aquí hem arribat a 1.111.674 habitants el 2014, la gran majoria concentrats a Mallorca. En altres indrets és la pròpia dinàmica interna de la societat la que ha provocat augments de població vertiginosos. A les Filipines s’ha passat de 7 milions d’habitants el 1878 a 100 milions el 2011. El Pakistan, un territori de l’extensió de Texas, de 26 milions d’habitants, en té 185 milions en l’actualitat. Si manté, encara que sigui per poc temps, el mateix ritme de creixement, prest hauria de superar la població total dels Estats Units. Els seus veïns de l’Índia superaran la Xina en un parell de dècades. Així, mentre aquesta “només” tindrà, el 2050, 1.400 milions d’habitants, l’Índia arribarà als 1.600, i això que el 1950 tot just superava el 369 milions. En fi, la franja de Gaza, amb un milió i mig de persones en un tros de terra de 40 kilòmetres de llarg i entre 6 i 11 d’amplària, competeix amb el creixement dels jueus ultraortodoxos i amb l’emigració d’altres coreligionaris cap aquest territori. Tant és així que a mitjan segle XXI un mínim de 21 milions de persones viuran amuntegades entre el mar i el riu Jordà.

Per Alan Weisman, autor del celebrat llibre La cuenta atrás, no hi ha dubte que aquest creixement de la població és la mare de tots els problemes del món actual. Abans d’ell, ho digueren d’altres com el biòleg Paul Ehrilch, per no parlar del famós informe del Club de Roma de 1972 titulat, precisament, Els límits del creixement. Però aquesta problemàtica no ha acabat d’entrar dins l’agenda política o social dels darrers temps. Per l’esquerra, el veritable problema són les injustícies i les desigualtats que genera el sistema econòmic i la societat. Per la dreta tot se soluciona amb més llibertat individual, creixement del PIB i creació de llocs de feina. Pensar en termes de població és cosa de feixistes o de comunistes xinesos. Els mateixos ecologistes es conformen amb la creença que tot és un problema de consum i de mode de vida occidental. Per tant, regulant el malbaratament energètic dels EUA i d’Europa tot s’arreglarà.

Realment no és així. Els principals agents contaminadors, ens diuen els científics, són els homes i els remugants que li serveixen d’aliment. Les seves flatulències representen més d’una quarta part de totes les emissions de metà del món, un gas que reté 21 vegades més calor que el CO2. Recordem que els homes també respiren, mengen i ocupen espai. Doncs això ha suposat, per exemple, la desaparició de pràcticament tot el bosc del Pakistan des de la seva independència el 1947. Els efectes sobre el canvi climàtic són fàcilment deduïbles.

Les conseqüències socials i econòmiques són igualment determinants. A més de la misèria que creen els referits desequilibris ecològics, les altes densitats de població afavoreixen els salaris baixos, l’acumulació de capital en poques mans i els moviments migratoris massius. Per tant, no podem deslligar l’augment de les desigualtats socials dels darrers temps i de la tensió política del creixement de la població. Curiosament, el Pakistan i Palestina són zones fortament conflictives amb capacitat de desestabilització mundial.

Per Weisman, la solució es diàfana. Cal tornar a un món de 2.000 milions de persones per començar a albirar alguna esperança per a la humanitat. Segurament té raó, però jo no puc deixar de pensar que fa cent anys no vivíem millor que ara.

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF