Gairebé sempre escric sobre els joves; a ells els pertany el futur i, malgrat les seves dificultats, ens traslladen aires optimistes i desitjos de canvi. Però avui canviaré el rumb i escriuré sobre les persones grans, un fet que inevitablement em porta a un terreny més relliscós. Per postres, l'elecció del tema ens dóna una visió molt menys optimista, ja que si ho mirem en termes quantitatius i en relació amb l'edat, la gent gran porta més pèrdues acumulades.
Amb el risc que suposa generalitzar, potser podríem dividir la població adulta en dos segments d'edat: els que van néixer abans dels anys seixanta i els que ho van fer a partir d'aquella data. Dels primers, alguns provenen de la postguerra, i en tot cas tots vam créixer en una societat monolítica i tancada, amb poques opcions per escollir i mancada de llibertats. Però precisament per aquest motiu semblava una societat més reglada que alhora pretenia -a força de no pensar- ser més segura.
Quan algú revisa la pròpia vida, acudeix a una entrevista de feina o somia en el futur, per norma general recorda els reptes assolits, les vivències exitoses, les alegries. Les tristeses, els mals moments, fracassos o frustracions acostumem a posar-los en un racó de la memòria que tendeix a oblidar-los o, almenys, a neutralitzar-los. Val a dir que no sempre ho aconseguim, i de vegades reapareixen en els moments més inoportuns.
Ara bé, no són el mateix els fracassos que les pèrdues; en els primers sempre hi ha una intervenció personal, que no necessàriament ha de ser negativa -hi ha fracassos que es produeixen malgrat que s'hagi actuat diligentment-. Les pèrdues, tanmateix, tenen una altra connotació. En aquest cas n'exclouré la més dolorosa de totes, la mort d'una persona estimada, ja que malgrat el nostre dolor, la pèrdua principal és per a ella, que ja no podrà gaudir de la vida.
Hi ha molts tipus de pèrdues, però es viuen de forma diferent en funció de si es pertany a un grup d'edat o a un altre. Podem començar per la pèrdua física, l'edat avança i passen els anys per a tothom; un bon dia descobrim davant del mirall que ja no som tan joves i que fins i tot ens costa de reconèixer-nos.
També podem parlar de les pèrdues en els afectes, especialment si ens referim a les relacions de parella, que temps enrere i per definició eren indissolubles fins que la mort no les trencava. El primer gran canvi sociològic i cultural del país va ser la llei del divorci del 1981, 45 anys després de la derogació de la llei de la República. Durant aquest lapse de temps, si bé existia el règim de separació, la normalitat era la unitat familiar composta pel pare, la mare i els fills. El cert és que lamentablement molts fills de pares separats en aquella època van patir un estigma veritablement injust. Però en tot cas no només va representar una pèrdua de la parella, sinó també de tot un concepte de família, cosa que va suposar una dificultat afegida. En aquest sentit, el canvi generacional més important que s'ha donat és que per a molts joves el matrimoni ja no és per a tota la vida. Esclar que, com sol passar, potser ara el pèndol se n'ha anat a l'extrem de la fragilitat i de vegades es trenca la corda abans de mirar si està ben subjectada .
L'habitatge era una altra de les coses que també era per a tota la vida: tant li feia si era de propietat o de lloguer -d'aquí l'existència dels contractes d'arrendament indefinits-. Ara moltes persones grans es veuen sovint amenaçades pel desig dels propietaris d'acabar amb aquestes rendes, que són vistes com un privilegi, sense tenir en compte que per a moltes d'aquestes persones és tota la seva vida. Pel que fa als joves... bé, ells ja no tenen oportunitat de llogar o hipotecar-se, no tenen diners ni per a una cosa ni per a l'altra.
A la feina també predominaven els contractes indefinits; de fet, els plusos d'antiguitat van arribar a ser tan importants que de vegades superaven el salari base. Així es premiava la fidelitat i, per contra, la mobilitat era símbol de vel·leïtat. No són poques les persones que encara ara es jubilen amb prop de quaranta anys d'antiguitat a la mateixa empresa. Elles encara són afortunades. Qui ens pot assegurar com ens jubilarem en el futur?
La feina ocupava un espai molt important en la vida i les jornades eren llargues i masculines. Els homes de vegades s'entretenien expressament per no arribar aviat a casa. Avui, un bon nombre d'homes i dones de cinquanta anys amb una bona etapa en actiu al davant, són a casa sense feina. Els joves, com en el cas de l'habitatge, ni tan sols han tingut l'oportunitat d'incorporar-se a la vida laboral.
Hem passat de la perdurabilitat immobilista a la provisionalitat més extrema. Hauríem de poder tornar a garantir uns mínims de seguretat tant per als grans com per als joves, no només perquè puguin tenir somnis de futur, sinó també perquè el futur l'hem de construir entre tots.
