Misc 04/09/2013

El patiment és diari

i
Empar Moliner
2 min

De vegades he coincidit amb l'Alícia Sánchez-Camacho a la sala de maquillatge de TV3. Ella no em coneix a mi i jo a ella sí, de manera que l'he pogut observar des d'un racó. L'he vist disculpar-se pel retard perquè havia de dur el nen a l'escola, per exemple, i, a partir d'aquí, encetar una conversa (plena de detalls) sobre la problemàtica de la mare soltera. Jo diria que la seva virtut i la seva debilitat és establir una confiança molt prematura amb gent que acaba de conèixer i que potser no tornarà a veure. Em direu que fer de polític consisteix en això: fer sentir l'altre molt important durant dos minuts. Però potser hi ha una diferència entre ella i els seus rivals polítics (que també he vist a la mateixa sala de maquillatge). Els seus rivals polítics s'interessen o fan veure que s'interessen pels altres, sí, però vigilen molt a l'hora d'explicar coses personals. Vull pensar que aquesta qüestió no respon al fet que ella sigui una dona, sinó al fet que es troba còmoda entre dones.

Tot això ve a tomb perquè acabo de llegir a El Periódico que ha demanat al jutge d'escoltar la gravació de La Camarga "per saber del cert què va dir". Diu que "l'hi agrairia de tot cor perquè el patiment és diari". Vol quedar-se "tranquil·la que no vaig dir res d'això, que estic convençudíssima que no ho vaig dir". Això que creu que "no va dir" fa referència (segons hem llegit) a les activitats vergonyants "d'un ministre d'Espanya".

No recorda què va dir i m'ho crec. Suposo que potser durant el dinar va beure una mica. Potser va sentir-se propera a aquella dona, perquè li va parlar de seguida de les proeses sexuals del seu ex i això va establir una fatídica complicitat entre elles. Potser, en fi, tot el que va arribar a xerrar no és res diferent del que li xerraria a qualsevol dona que acabés de conèixer.

stats