Una parella al metro
Són una parella gran, probablement voregen els setanta anys. Som al metro i, d’entrada, em criden l’atenció perquè veig, de reüll, com ell -cabell gris escàs, caçadora de pell sintètica marró, camisa discreta de quadres- passa la mà per l’esquena d’ella -faldilla grisa i jersei de ratlles beix i marró que fa boletes, sabata plana-. Em sembla un gest tendre entre dues persones que imagino casades des de fa molts anys. Recordo la tendra cançó de Manel Criticarem les noves modes de pentinats i el vers que més m’agrada: “Vindran els anys i, amb els anys, la calma”, i gairebé sense voler-ho, els torno a mirar. La meva fèrtil imaginació comença a escriure una història d’amor de llarga durada. Eren unes criatures quan es van enamorar i ara ja tenen cinc néts. Hi torno: ella s’ha girat una mica i li veig el perfil, les ulleres, la pell flàccida de les galtes. La mà d’ell continua passejant-se amunt i avall per la seva esquena i, tot d’una, allarga una mica el camí fins força més avall de la cintura. El gest em fa somriure. Afegeixo al relat imaginari: encara es desitgen. Però alguna cosa em posa en alerta. És el posat d’ella, estàtic, gairebé rígid, mentre l’home de la caçadora marró insisteix amb les carícies i s’acosta per dir-li alguna cosa a cau d’orella. És en aquest moment que detecto un moviment gairebé imperceptible de la senyora, que s’ha apartat una mica, molt poc, com si no hagués pogut evitar-ho. Ell, de passada, li fa un petó a la galta, molt a prop de l’orella, i ella continua sense moure’s, la mirada perduda a les parets fosques del túnel, com si observés alguna cosa amb molta atenció. Ara veig que, tot i els seus esforços per dissimular, està incòmoda, no sé si per les mostres d’afecte o pel fet que es produeixin en un lloc públic. Ja no els puc treure la vista del damunt. Veig com ella es precipita a seure quan veu un lloc lliure, potser -coses meves- per treure-se’l del damunt. Però, ai las, ell seu al costat i immediatament posa la mà dreta damunt de la cuixa d’ella. La senyora es posa la bossa damunt dels genolls i ell, insidiosament, insisteix a acaronar-la. Dedueixo que no són un matrimoni d’anys. L’home està, clarament, en l’etapa més efervescent del seu desig. ¿N’està enamorada, ella, tot i que no comparteixi el deler sexual? O ni tan sols li agrada, aquest home-pop que la grapeja, i està amb ell, per exemple, per compartir despeses i misèria? Quan baixen del metro encara no he pogut endevinar si ella vol i dol. Només sé que m’ha transmès la seva incomoditat.
