Al sud d'Europa la veiem a vostè com una entitat supranatural que està per sobre nostre i a qui no podem escollir. Algú que dóna ordres a la gent que ens mana, però sempre d'amagat. Com un papu. La vida ara i aquí és el temor de què dirà la Merkel quan ho sàpiga.
Però, fixi's: aquest temor no s'ha transformat mai en odi. Si vostè, com diuen, és la responsable última de la política d'austeritat i de les retallades salvatges dels últims anys, per què no es detecten més mostres d'animositat cap a la seva persona? ¿Com és que no ens hem llançat al seu coll culpant-la de tots els mals que patim, ni s'han convocat manifestacions exaltades davant del consolat alemany? George Bush fa uns anys era el dimoni. Vostè té alguna cosa de divinitat, que tot ho veu i tot ho sap, a qui no es pot fer enfadar.
Hi ajuda la manera tan poc ostentosa amb què ha exercit el seu lideratge públic. El perfil baix amb què acompanya totes les seves intervencions, fins al punt que costa trobar-li cap paraula que hagi pogut irritar els països del sud d'Europa. Sap que té el poder i no li cal fer-ne bandera, ni posar els peus a sobre la taula per demostrar-ho. Impulsa mesures molt doloroses per a la gent, però les acompanya de molt poca gesticulació. I aquí ens hauríem de referir a la seva mentalitat científica, la d'una doctora en física casada dues vegades, la primera amb un físic i la segona amb un químic.
L'absència total de glamur en el seu aspecte extern encaixa perfectament amb les seves proclames d'austeritat. No és el mateix si ho diu vostè que si ho diu Christine Lagarde, la directora de l'FMI. Veure-li sempre el mateix pentinat, aquell vestit únic que llueix en les seves aparicions i aquells quilets de més que tanta gent també pateix tenyeix d'empatia un moment tan agre. Però tot això és irrellevant al costat del gran argument.
I és que, en el fons, no sé si ens acabem de creure, senyora Merkel, que tot el que ens passi sigui culpa seva. Amb tants casos de corrupció com tenim, amb un sistema corcat fins a l'arrel, des de la Corona fins als grans partits polítics, passant per les màximes institucions financeres i judicials, ¿té sentit espolsar-nos les nostres pròpies responsabilitats i assenyalar-la a vostè? Quan aquí passen tantes coses, és molt difícil mirar cap allà sense que abans no ens hagi caigut a tots la cara de vergonya.
P.D. Demà hi ha eleccions a Alemanya. Més de cinc milions de famílies han rebut una carta seva en què els demana el vot amb un argument ben simple: "Vostès ja em coneixen". M'ha recordat la primera obra teatral que va escriure Josep Maria Benet i Jornet: Una vella, coneguda olor .
