Publicitat
Publicitat

El paper d’ICV

HERRERA. Dels tres ponents que van participar en el debat del Congrés de Diputats, sembla que el que n’ha tornat més reforçat és Joan Herrera. Jordi Turull, correcte, no va poder prendre protagonisme a Duran i Lleida. Marta Rovira, excessivament naïf i amb nervis de debutant, no va fer justícia a la seva excel·lent reputació com a parlamentària. En canvi, Joan Herrera va exhibir galons (tenir experiència a Madrid compta) i a més pot presumir d’haver arrossegat cap al vot afirmatiu la gent de Cayo Lara. Això és bo per a ell, i també per a ICV. I per al procés català? Depèn. D’una banda, és saludable que el dret a decidir agafi tonalitats d’esquerres, per eixamplar la seva base. De l’altra, és evident que amb ICV i el seu doble llenguatge el moviment perd nitidesa. Honestament, ningú no sap què en quedarà, de l’actual front unitari, si en lloc de consulta ens veiem abocats a unes eleccions plebiscitàries.

ESPERA. Que consti que la posició d’Herrera té tota la lògica, no només perquè ell no és independentista (els que el coneixen diuen que ho serà quan quedi clar que no hi ha alternativa), sinó perquè sap que si ara s’emboliqués amb l’estelada entraria en competència amb ERC i la CUP, i en canvi perdria capacitat de captació de vot socialista. Per tant, els ecosocialistes han decidit esperar, confiant que la situació es desllorigui sola, en un sentit o un altre. Estaran atents a la deriva catalana... i espanyola: ICV també depèn de la intenció de vot d’Esquerra Unida, que afecta directament els seus socis catalans (EUiA). Herrera ha de mesurar molt bé els seus passos. Però tot i els dubtes que segurament l’assetgen, aviat haurà de fer-se una pregunta ineludible: les seves bases, ¿s’engrescaran amb una il·lusòria tercera via al costat del PSC, Duran i Lleida, Foment del Treball i els prohoms del Pont Aeri?

INDEFINICIÓ. El paper d’ICV és decisiu a Catalunya, perquè representa una franja amb pes qualitatiu: els federalistes (o els pse-psè) que podrien votar a favor de la independència no tant per convicció com per sacsejar el sistema o per absència d’alternatives. Molts dirigents ecosocialistes desitgen aquesta possibilitat, però han convingut que no s’han de forçar els terminis. Els resulta molt més pràctic mantenir cert nivell d’indefinició i centrar-se a liderar l’oposició a les polítiques d’austeritat. Sobretot per la vaporositat del PSC, absent del debat al Congrés, irrellevant dins del PSOE, i cada cop més marginat del debat polític català (excepte en dos temes en què ha votat amb CiU i el PP: BCN World i l’externalització de la publicitat de TV3).

L’ambigüitat dóna rèdits; també n’hi va donar a l’ERC de Carod quan es deixava festejar per CiU i el PSC. Però també suposa un risc, perquè mentre ICV fa la viu-viu, i CiU no sap -o no pot- tancar la carpeta Duran, Esquerra pot presumir de ser l’única formació que garanteix una aposta independentista sense fissures, en la línia del que demana l’ANC -que, no ho dubtin, l’Onze de Setembre viurà una altra jornada d’èxit esclatant-. Ara bé: els republicans necessiten penetrar amb més força a la conurbació de Barcelona. Simplificant, podríem dir que a Esquerra hi ha moltes Martes Rovira però cap Núria Parlon. I mentrestant l’herència del PSC i del vell PSUC, en gran part, continua òrfena. Però això dóna per a un altre article.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF