Una pansa sota el sol d’Israel

"La ceguera d’Israel és autoinduïda. El govern no pot solucionar el conflicte amb els palestins segons els seus desitjos, de manera que ha optat per comportar-se com si el problema en conjunt no existís"

Als Estats Units, dècades d’esforços dedicats a reduir la mortalitat provocada a les carreteres per l’alcohol van donar lloc al lema “Els amics no deixen que els amics condueixin beguts”. Després de les eleccions celebrades a Israel la setmana passada, els amics que el país té arreu del món haurien de fer seu un lema semblant: “Els amics no deixen que els amics governin a cegues”.

Doncs bé, la ceguera d’Israel és autoinduïda. El govern no pot solucionar el conflicte amb els palestins segons els seus desitjos, de manera que ha optat per comportar-se com si el problema en conjunt no existís. Sorprenentment aquest mes, quan el primer ministre Benjamin Netanyahu es va adreçar al Congrés dels Estats Units amb un discurs de 39 minuts sobre l’amenaça existencial que l’Iran representa per a Israel, no va fer ni una sola menció al poble palestí. Tanmateix, quan feia campanya a casa, només parlava de l’amenaça per a la seguretat d’Israel que representen en l’actualitat alguns palestins, però mai de l’oportunitat que brinden els altres palestins d’assolir la pau en el futur.

Els votants israelians es decanten per la política de la por en detriment de la política del possible. Donar suport a la dreta o al centreesquerra era una elecció clàssica entre destinar els recursos a la despesa militar o a la civil, entre la seguretat i la prosperitat. La Unió Sionista, el principal rival del partit de Netanyahu, el Likud, es va centrar més aviat en qüestions internes com ara l’habitatge, l’alt cost de la vida i l’augment de les desigualtats econòmiques. Netanyahu, per la seva banda, va posar en relleu les amenaces a les quals fa front Israel: l’Iran, l’Estat Islàmic i Hamàs. El dia dels comicis fins i tot va afegir una dimensió racista a la por que difonia en advertir que “els votants àrabs acudeixen massivament a les urnes”.

Durant la campanya Netanyahu també va descartar la possibilitat que el seu govern acceptés una solució biestatal al conflicte israeliano-palestí. Un entrevistador d’un mitjà informatiu israelià li va demanar: “¿Vol dir que, si és primer ministre, no es crearà un estat palestí?” Netanyahu va respondre: “Correcte”. Ara bé, així que es va assegurar la victòria, se’n va retractar immediatament. Va afirmar que el que volia dir era que la solució dels dos estats és inassolible en les condicions actuals, sempre que l’Autoritat Palestina continuï formant una coalició amb Hamàs i que els territoris evacuats alimentin el “creixement de l’islamisme radical”.

Però és massa tard per a aclariments. Els palestins van sentir de manera clara i explícita el que fa molt de temps que donen per fet: el govern israelià no té cap interès a arribar a un acord de pau. Prefereix continuar construint assentaments i resguardant-se rere murs de seguretat. Aquest fet és una tragèdia, perquè arrossega totes dues parts a una espiral d’acció i reacció que, en últim terme, impossibilitarà que s’assoleixi una solució de dos estats negociada, la mena de solució en què cadascuna de les parts renuncia a una cosa que desitja per aconseguir una cosa que totes dues parts desitgen més.

Ara Israel afronta tres possibles escenaris, tots dolents. Un passa per un aïllament internacional més acusat i la politització del suport que rep dels Estats Units, que tradicionalment han sigut el seu aliat militar i diplomàtic més lleial. Els votants nord-americans més joves, nascuts diverses generacions després de l’Holocaust, no comparteixen amb la majoria de votants de més edat l’hàbit reflex de donar suport a Israel. No veuen Israel de la manera que es veu el mateix Israel, com un país amenaçat. En lloc d’això veuen un govern que s’ha posicionat explícitament a favor del Partit Republicà. A més, començaran a qüestionar-se per què els Estats Units fan costat a Israel a l’ONU quan fins i tot els aliats més pròxims dels nord-americans, tant a Europa com a la resta del món, han començat a distanciar-se’n.

Per bé que Netanyahu va ser ovacionat en moltes ocasions quan va pronunciar el seu discurs al Congrés, més de 60 parlamentaris demòcrates van boicotejar l’acte. Perdre el suport dels europeus i d’un nombre considerable de nord-americans no pot ser bo per a la seguretat i la prosperitat d’Israel.

Ara els palestins emprendran el camí de la constitució d’un estat propi per mitjà del reconeixement unilateral amb una resolució i un vigor renovats. Si aconsegueixen el seu objectiu, Israel haurà de fer front a un estat palestí amb unes fronteres que no haurà acordat, així com a la continuïtat d’un conflicte que esdevindrà una guerra interestatal formal subjecta al dret internacional.

Si els palestins fracassen, el més probable és que tornin a recórrer a la violència: es produirà una tercera Intifada, més gran i amb més suport internacional que les dues primeres. Israel no podrà fer res més que repetir els horrors de les guerres recents de la Franja de Gaza a una escala molt més gran, i els mitjans de comunicació de tot el món s’ompliran d’imatges de nens morts, escoles i hospitals destruïts i tropes israelianes armades fins a les dents enfrontant-se amb adolescents que tiren pedres. Ni Israel ni els seus amics poden desitjar de cap manera viure aquesta experiència.

Netanyahu es pensa que pot construir una tanca i limitar-se a deixar que el problema es podreixi per sempre. Però hauria de parar atenció a les paraules del famós poema de Langston Hugues A dream deferred, que es va convertir en un himne del moviment en favor dels drets civils als Estats Units. El poema fa, en una versió lleugerament abreujada:

“Què li passa, a un somni ajornat?

Que potser s’asseca,

com una pansa sota el sol?

O supura com una llaga...

i arrenca a córrer?

Potser, com una càrrega feixuga,

només s’enfonsa.

O potser explota?”

Els governs israelians successius han demostrat que poden afrontar i contenir les explosions de frustració i de ràbia dels palestins. Però cada vegada que ho fan, Israel perd un bocí més de la seva ànima.

Israel és un país especial, amb una gran vitalitat i una població plena de talent, treballadora i compromesa, que té molt a aportar al món. Ara com ara, però, els seus dirigents, en ignorar els somnis dels palestins, invoquen un malson.

Copyright Project Syndicate

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF